ÈPOCA

Prehistòria recent, Protohistòria, Història antiga

PERÍODE

-Bronze final i primer ferro (1200-600 aC)
-Ibèric final
-Romà republicà (segles II-I aC)
-Alt Imperi (segle I-II dC)

TIPUS

Necròpolis/nucli d’habitació /poblat/sitges/vil·la

DESCRIPCIÓ

Les comunitats iberes i romanes

Entre els segles vi i I aC es desenvolupà la cultura ibèrica sobre les antigues poblacions prehistòriques de la primera edat del ferro. El contacte amb la gent colonitzadora, procedent de la Mediterrània Oriental, fenícia i grega, a partir dels segles vii i vi aC, afavorí aquesta profunda transformació cap a les primeres cultures històriques (amb escriptura). Amb el nom d’ibers, designació feta pels forasters colonitzadors, coneixem els pobles indígenes que vivien a la costa mediterrània, des del golf de Lleó fins a Cartagena. Coneixem el nom d’aquests pobles gràcies a les fonts escrites gregues i llatines. És sobretot a través de l’arqueologia que sabem com eren aquestes comunitats pageses i ramaderes, coneixedores de la tecnologia del ferro. Durant el seu període més àlgid viuen en poblats fortificats, comparteixen la llengua i una escriptura similars; també les creences i el costum funerari de la cremació a les necròpolis. En els darrers temps fabriquen moneda amb el nom que les identifica.

 

 

L’arribada dels romans a Empúries, el 218 aC, en el marc de la segona guerra púnica, provocà gran canvis als pobles ibèrics. Roma, un cop va obtenir la victòria sobre els cartaginesos pel control de la Mediterrània, inicià la conquesta d’Hispània per tal d’incorporar-la dins dels seus dominis i explotar el seus recursos econòmics i humans. Després de la conquesta, començà el procés de romanització que significà la transformació de les estructures organitzatives indígenes i la difusió de la cultura llatina, amb la consegüent desaparició de l’antiga cultura ibèrica. En aquest procés d’integració, les grans protagonistes varen ser les mateixes elits ibèriques. L’arribada de gent itàlica, ja sigui a través de l’exèrcit o de colons establerts a casa nostra, fou minsa i es va produir, sobretot, en el moment de fundació de les ciutats romanes a mitjan segle I aC. Per exemple, amb la fundació de Iesso (Guisona), Iluro (Mataró) o Baetulo (Badalona). Al territori dels ausetans, la ciutat romana és Auso (Vic) i fou fundada en època de l’emperador August.

 

Els ausetans

A Osona hi vivia el poble ausetà, si bé la seva geografia era una mica més àmplia que la de l’actual comarca i sembla que s’entenia cap a la Selva i Girona, i fins i tot podia ocupar una part del Vallès Occidental.

 

L’arqueologia osonenca ens mostra molts dels seus poblats fortificats, datats dins les etapes de l’ibèric antic i ple (segles IV i III aC). Contràriament, evidencia molt poca presència, fins a data d’avui, d’hàbitats dispersos en aquest territori. La majoria d’oppida s’ubiquen a zones altes del Cabrerès (Pla del Castell, a Tavertet), de les Guilleries (Casol de Puigcastellet, a Folgueroles; Puigcastellar, a San Sadurní d’Osormort), del Montseny (el Turó del Montgròs, al Brull) i al Lluçanès (Puig Ciutat, a Oristà); també es localitzen en els meandres del riu Ter (l’Esquerda, a Roda de Ter). Aquests poblats, dedicats a l’agricultura i amb una marcada activitat ramadera, no mostren clarament una jerarquia entre ells. Durant aquests segles, l’eix principal de comunicació amb els grecs, establerts al nord de la costa emporitana, és el riu Ter.

 

Acabada la conquesta, i després de la repressió del cònsol Cató de l’any 195 aC, a qui  s’atribueix la destrucció de moltes fortificacions iberes, també les ausetanes, es produirà un canvi en l’ocupació del territori a favor d’una primerenca i intensiva colonització agrícola de la Plana i dels seus turons més propers. A partir del segle II aC, s’abandonen la majoria de les fortificacions, tot i que l’Esquerda o Puig Ciutat perviuran, ateses les seves particularitats. En aquest moment sorgeixen molts nuclis de poblament en el pla, com per exemple el Camp de les Lloses a Tona o les Serrasses a Torelló, i s’ocupen, també, els turons de la Plana, com el Pla del Castell a Tona o el mateix Clascar de Malla. A Manlleu, els poblats de Can Caseta i Puig Guardial, molt propers al riu Ter, se situen en aquest procés de canvis històrics.

 

 

En aquests assentaments agrícoles de la Plana s’hi concentra la població en petits llogarrets rurals sense fortificar. El Camp de les Lloses, situat en una cruïlla de camins, el considerem un vicus on s’instal·laren tallers metal·lúrgics que, més enllà de les necessitats de la  comunitat i dels poblats veïns, fabricaven i reparaven armes i instrumental per a l’exèrcit romà. Els soldats establerts en el territori construïren les noves vies i també organitzaren el reclutament d’auxiliars locals. El desenvolupament d’una primerenca xarxa viària i la consegüent implantació administrativa romanes, en el tercer quart del segle II aC, varen afavorir una avançada romanització del territori de l’antic poble ausetà.

 

A mitjan segle I aC augmentà el nombre d’establiments rurals a la Plana, interpretats com a petites i mitjanes hisendes agràries, les conegudes vil·les romanes. A Manlleu tenim, probablement, vil·les a llocs com Can Caseta, Puig Guardial i Vila-setrú.

 

A les darreries del segle I aC, la necessitat d’administrar el territori ausetà comportà l’aparició de la ciutat romana d’Auso, on es concentraran les institucions administratives, econòmiques, amb el mercat, i religioses, amb l’edificació del temple a inicis del segle II dC. Les elits locals van ser integrades a través de la concessió de la ciutadania romana i les comunitats assoliren reconeixement jurídic.

 

A l’etapa de l’Ibèric final, les xarxes viàries principals comunicaven amb l’àrea del sud, vers Tarraco. Durant la fase romana baixrepublicana, l’eix més important de comunicació de l’àrea ausetana amb la costa laietana era la via proconsular de Mani Sergi, que passava per Santa Eulàlia de Riuprimer, Malla i Tona, i connectava, des del Vallès, amb l’antiga via Heràclia. En temps de l’emperador August, sota la pau romana i durant de tot l’imperi, el camí més important de comunicació de l’antiga Ausetània vers la via Augusta sortia de la ciutat romana d’Auso i es dirigia cap a Bàrcino (Barcelona), passant pel Congost. Totes aquestes vies són ben conegudes per l’arqueologia osonenca a través dels seus mil·liaris (fites que assenyalen les distàncies).