ÈPOCA

Prehistòria recent, Protohistòria, Història antiga

PERÍODE

-Bronze final i primer ferro (1200-600 aC)
-Ibèric final
-Romà republicà (segles II-I aC)
-Alt Imperi (segle I-II dC)

TIPUS

Necròpolis/nucli d’habitació /poblat/sitges/vil•la

DESCRIPCIÓ

A partir de la revisió dels treballs arqueològics podem afirmar que el jaciment de Can Caseta era molt extens. Les troballes del Fugurull i de Can Caseta corresponen de fet al mateix jaciment, que presenta una ocupació que va de la prehistòria al món romà.

Les transformacions ocorregudes a finals del II mil•lenni i inicis del I mil•lenni

Des de finals del II mil·lenni fins a inicis del I mil·lenni sorgí una nova mentalitat social, econòmica i tecnològica a casa nostra. La població prehistòrica i indígena, a Catalunya, es va barrejar amb la gent procedent de les planes de centre Europa que van arribar pels cursos dels rius Ter i Fresser, aprofitant els passos del Pirineu. El resultat d’aquestes aportacions va afavorir el desenvolupament de societats complexes i jerarquitzades, productores d’excedents agrícoles que s’especialitzaren i crearen divisions en el treball i establiren un comerç molt lligat al desenvolupament de les tecnologies metal·lúrgiques, primer del bronze i més endavant, a partir del 700 aC, del ferro.

 

El treball dels metalls, especialitzat en la fabricació d’eines (destrals, cisells, puntes de sageta...) i ornaments (penjolls, braçalets, pinces...), donà molt valor als intercanvis entre les comunitats. La producció de vasos de ceràmica a mà s’incrementà i s’introduïren noves formes i decoracions. Una de les grans aportacions culturals fou la introducció del costum funerari de cremar els difunts i difuntes, que són enterrats prop dels poblats, dins d’urnes, juntament  amb els seus objectes d’ús personal. Aquesta nova tradició funerària va quallar tan fort en les idees i creences de la gent d’aquí que perdurà durant tota la civilització ibèrica i arribà a principis de l’era.

 

A Osona hem documentat necròpolis de cremació d’aquesta època, anomenades camps d’urnes, a jaciments com Coll s’Avenc i el Serrat de Balà a Tavertet. Els ossos cremats de les persones difuntes, acompanyats d’objectes personals (braçalets, cadenes, anelles, sobretot de bronze) es troben dins les urnes de ceràmica feta a mà. L’arqueologia osonenca, de forma sorprenent, sembla indicar-nos, però, que no es va generalitzar aquest costum funerari a tot el territori, sinó que va conviure amb l’antiga tradició funerària d’inhumar les persones difuntes en sepultures.

 

La ubicació dels jaciments més antics del bronze final i el primer ferro (1200-600 aC) evidencien l’abandonament de les coves. Ara la població s’instal·lava en poblats a l’aire lliure. Durant la primera fase, vivien a zones geogràfiques molt similars a les anteriors, a gran alçada. Per exemple, al pla del Castell a Tavertet, o també al Turó del Montgròs, al Brull. En la segona fase, la gent colonitzà la Plana i els seus turons més propers. Aquesta nova ubicació de la gent a prop dels camps i dels cursos d’aigua i ocupant els meandres del riu Ter, afavorí el desenvolupament demogràfic d’una població estable dedicada a l’agricultura i ramaderia. Els assentaments d’aquest segon moment que coneixem són el de Puigcebró i l’Esquerda, a Roda de Ter, i el Camp de les Lloses, a Tona. Un altre jaciment important és el de Savassona, a Tavèrnoles, on es va descobrir l’estructura d’una cabana.

 

S’han excavat diverses sitges que, juntament a la troballa de les dents de les falç de sílex i els molins lítics, testimonien una intensa activitat agrícola a la Plana. La troballa de restes de fauna dels porcs, les cabres, els xais i els bous, exemplifica el tipus de ramaderia; les restes de conill de bosc ens mostra la cacera com una activitat secundària per a aquestes comunitats pageses d’Osona.

Un poblat i una necròpolis prehistòrica a Manlleu

És molt probable que fos a finals d’aquest període, és a dir entre el 900 i el 600 aC, el moment d’establiment del primer nucli de població a Can Caseta. Aquest sembla que tindria molt a la vora la seva necròpolis; de fet, aquesta proximitat entre el poblat i la necròpolis és força usual i no ens hauria d’estranyar. Els vasos fets a mà, documentats a les excavacions, són de bona cuita i tenen les superfícies ben acurades, polides i espatulades a l’interior; en canvi, a l’exterior són més aviat grolleres. Hi ha algunes parets dels vasos allisades i pentinades. La decoració de les peces es situa a la vora, al coll, o al cos superior o inferior del perfil del vas. La més nombrosa és la plàstica. Tenim cordons impresos amb diversos motius (digitals, d’espigues, obliqüis, de petxines o cardium). També es decoren amb incisions d’acanalats amb motius (horitzontals, verticals, obliqüis, rectangles, en zig-zag...). La tècnica impresa aïlladament utilitza el motiu de petxines o cardium i unguial al llavi de les peces. Entre les formes distingim vasos tancats, del tipus urna, amb decoracions molt barroques i complexes, vasos oberts baixos i també hi ha plats tapadora de perfil troncocònic amb nansa.

 

Les ceràmiques ens donen informació sobre aspectes de la vida quotidiana. Hi ha grans vasos per a l’emmagatzematge, en el rebost, de productes vegetals com els cereals, els fruits silvestres... Altres recipients, de mida mitjana i petita, s’utilitzaven per a la manipulació, elaboració i transport dels aliments sòlids i líquids (els vegetals, la carn, els peixos del riu, els productes làctics, etc.).

 

 

 

Considerem que aquests mateixos recipients, dels quals desconeixem el context arqueològic, podrien haver servit com a urnes funeràries i formar part dels aixovars de les sepultures.

 

La identificació d’alguns dels vasos com a funeraris obre la hipòtesi sobre l’existència d’una necròpolis a Can Caseta. Aquesta possibilitat ve reforçada per les anotacions dels excavadors dels anys 20 sobre l’existència de cendres i carbons, que s’identifiquen amb les restes de les cremacions de les persones difuntes de la comunitat, així com de restes humanes, que s’associen a les lloses de les tombes d’ inhumació. Malauradament, els primers excavadors ens recorden que tots aquests testimonis funeraris varen ser llençats al riu. Si això va ser així, mai podrem contrastar aquesta informació amb els materials que tenim dipositats, actualment, als museus.

 

Analitzades totes aquestes dades sembla que la convivència dels dos ritus funeraris va existir a la necròpolis de Can Caseta. Si abordem aquesta teoria sobre la dualitat funerària a Osona, podríem basar la seva confirmació a través d’alguns paral·lels establerts amb d’altres jaciments d’Osona, com al turó de les Mentides a Folgueroles, o al Camp de les Lloses, a Tona, que potser futures excavacions podran aclarir definitivament.

 

 

Respecte al poblat, hi ha molt poca informació arqueològica per poder caracteritzar-ne les construccions. Ara bé, els estudis semblen indicar-nos que, en el seu moment, els estudiosos dels anys 20 varen identificar estructures encaixades en el subsòl que mostraven la complexitat de l’assentament i la possible existència d’un poblat i una necròpolis en el mateix lloc. Esmenten sepultures de cremació i d’inhumació de les persones difuntes, per tant, elements funeraris del cementiri. I, per altra banda, esmenten elements del poblat com les sitges o graners per als cereals que, en el darrer moment d’ús, van ser utilitzats com a abocadors de deixalles. Quan va passar això, van ser reblerts amb materials que es daten ja dins la cultura ibèrica i romana. Ara mateix, però, no sabem quin va ser el moment inicial de construcció d’aquestes estructures d’emmagatzematge.

 

Ens preguntem si el poblat del primer ferro disposava de sitges com a graners, o si aquestes són posteriors a l’assentament prehistòric. Si és així, hauríem d’acceptar, tanmateix, que en un moment imprecís de la fase ibèrica, la gent que les va construir, amb la col·laboració indispensable de les nenes i els nens del poblat, provocà la destrucció de bona part de l’assentament primitiu.

 

La documentació de graners en alguns punts del mapa d’Osona planteja la possible existència d’autèntics camps de sitges d’època ibèrica. La manca d’excavacions completes i l’aprofitament de les mateixes estructures com a abocadors, en èpoques tardanes, en dificulten la datació i comprensió històrica. Algunes estructures semblen vincular-se directament a l’aprofitament de l’habitatge on s’ubiquen; d’altres sitges no presenten proximitat geogràfica amb cap assentament al qual vincular-les.

 

Les sitges eren estructures excavades al terra, de formes ovoides, on s’emmagatzemaven fins a 4 i 5 mil quilos de cereals. Tenien la boca amb una obertura molt petita i és per això que les construïen les criatures ja que hi cabien sense fer-les malbé. Perquè es conservés, un cop dipositat dins la sitja, el cereal respirava fins a consumir tot l’oxigen possible i desprenia anhídrid carbònic, cosa que convertia les sitges en contenidors del tot higiènics: sense aire no hi podia viure cap organisme (ambient anaeròbic). La clau d’un bon funcionament és que fossin estanques i per això les segellaven amb palla, fang i una llosa de pedra. Aleshores, el contenidor era perfecte per guardar els grans durant més d’un any i mig, entre els 5º i els 15º. Un cop perdien la funció de graners es reutilitzaven com a abocadors de deixalles, tal com va passar amb les sitges de Can Caseta.