ÈPOCA

Prehistòria recent, Protohistòria, Història antiga

PERÍODE

-Bronze final i primer ferro (1200-600 aC)
-Ibèric final
-Romà republicà (segles II-I aC)
-Alt Imperi (segle I-II dC)

TIPUS

Necròpolis/nucli d’habitació /poblat/sitges/vil•la

DESCRIPCIÓ

Vida quotidiana

A les cases del poblat hi vivien les persones organitzades en unitats socials o famílies i és aquí on tenia lloc el naixement dels seus membres. És sobretot en l’àmbit domèstic on es porten a terme els innombrables treballs de cura i manteniment, bàsics per a l’existència de la comunitat, com són cuidar les criatures, la gent malalta i anciana; fer el foc, preparar i cuinar els aliments i confeccionar la vestimenta...

 

La mòlta dels cereals, per obtenir farina i fer les farinetes i el pa, està documentada per la troballa dels molins lítics rotatoris. I l’elaboració i manipulació dels aliments, ja fos a la cuina, el rebost o a les llars de foc i als forns, s’evidencia a través dels diversos tipus ceràmics identificats: vaixella de taula, recipients per cuinar i contenidors per emmagatzemar i transportar els productes.

 

També els treballs de la filatura, el teixit, la cistelleria, la fusteria i l’os i d’altres produccions com la metal·lúrgica o la ceràmica, semblen factibles per la presència de diversos objectes en el poblat. És possible que amb algunes de les activitats productives, més enllà d’abastir la comunitat, poguessin generar intercanvi i comerç entre poblacions veïnes o mercats més llunyans.

 

Un taller casolà de teixits

La comunitat explotava les ovelles per obtenir la llana, fet documentat a partir de les restes de fauna, així com d’alguns fragments de possibles estisores d’esquilar. En el registre dels museus no s’esmenten fusaioles, ni fusos que acreditin la filatura a l’assentament, però cal un estudi dels materials. És ben segur que les dones i les nenes filaven i, un cop convertida la llana en fibra, aquesta era emprada als telers per teixir les robes dels vestits, les estores i les flassades de la comunitat.

 

La presència de pondera, peses per tensar els fils de l’ordit dels telers, confirma la pràctica del teixit a les cases. Aquestes peses funcionaven amb el primitiu teler vertical, lleugerament inclinat sobre una de les parets de la casa, cosa que permetia a la teixidora fer molts metres de tela i una gran varietat de robes. Les peses de ceràmica pesaven entre 350 i 600 grams, si bé també n’hi havia de pedra i metall com les recuperades a Can Caseta. Alguns fragments de bronze i d’os semblen correspondre a agulles de cosir.

 

La procedència i el consum dels aliments de la taula, la cuina i el rebost

L’estudi de les ceràmiques proporciona dades cronològiques i molta informació cultural i social sobre la comunitat. El descobriment dels seus costums alimentaris, els banquets i el comerç dels béns consumits a les cases ens indiquen un cert dinamisme comercial del grup.

 

Les peces de la vaixella de taula corresponen a ceràmiques oxidades i grises: escudelles o bols, gots, gerres i gobelets per beure de parets fines, tots  fabricades pels ceramistes locals o regionals (per exemple d’Empúries). A la taula, també trobem vasos d’importació de vernís negre itàlic. Aquestes peces són de qualitat: plats, copes i alguns especiers que mostren un cert exotisme i luxe a les taules de les llars tardoibèriques. A final del segle I aC, i durant el segle I dC, les taules incorporaren gobelets per beure, de ceràmica de parets fines de la regió Bètica de la península Ibèrica, molt ben decorats, i peces de la vaixella de vernís vermell del tipus sigil·lada, que anirà substituint l’antiga moda del vernís negre, amb la incorporació de plats i copes, procedents dels tallers d’arreu de l’imperi romà. A Can Caseta, tenim exemples de peces sigil·lades fabricades a la península Itàlica, al sud de la Gàl·lia i també en els tallers hispans.

 

A la taula d’una casa del poblat trobem peces com aquestes:

 

Les escudelles o bols s’utilitzaven per menjar aliments elaborats semilíquids (sopes espesses i potatges de farinetes de cereals, vegetals, hortalisses i llegums) i en els plats s’hi servia la carn i el peix.

 

Les cuines de les cases disposaven d’olles de ceràmica feta a mà per coure els aliments al foc (a les llars i més endavant en fogons ), cassoles per guisar i anar al forn, algunes procedents de la península Itàlica, plats tapadora, gerres, i morters per fer salses. És molt poblable que mengessin prop de les llars de foc, en petites taules per a la vaixella de taula, i que s’asseguessin en bancs i banquetes, o senzillament a terra. La vil·la romana potser sí que ja disposava d’un espai diferenciat de cuina i menjador.

 

La cuina requereix molts instruments (culleres, espàtules..) que eren de fusta i per això no les hem trobat  En canvi, sí que s’ha documentat en el poblat un gran ganivet de ferro, idoni per manipular les carns a la cuina.

 

En el rebost hi guardaven els sacs i les grans gerres per a l’emmagatzematge dels productes vegetals; les conserves de carn amb oli, els productes fumats i salats (carns i peixos) i els assecats (figues, raïm...). En els càlats, hi guardaven la mel i el greix, i dins d’alguns vasos es conservaven, també, les fruites bullides amb la mel (pomes, peres...). Les àmfores ibèriques contenien la beguda més consumida per la gent: la cervesa, i també les salaons (les conserves de peix). Els productes d’importació mediterrània: el vi, l’oli i les salaons, els tenim ben documentats a través de les àmfores itàliques i les àmfores de l’àrea nord-africana, i del sud de la Península, i també de l’illa d’Ebussus (Eivissa).

 

La majoria de contenidors ceràmics eren molt porosos i això permet analitzar els residus conservats i conèixer els darrers aliments que varen contenir.

 

 

 

Quan el poblat evolucionà, a les darreries del segle I aC, vers l’establiment d’una hisenda agrària, els productes eren emmagatzemats i fins i tot transportats en grans contenidors que coneixem com a dolis. Les àmfores majoritàries, a partir de finals del segle I aC i durant els dos primers segles de l’imperi, seran del tipus conegut com a Pascual 1, amb un envàs amb capacitat de 20 litres que transportava el vi de la Tarraconense. A la vil·la romana de Can Caseta hi són ben presents.

L’ús de la moneda

Des de del segle III aC, els ausetans coneixien l’ús de la moneda a través del contacte amb els grecs d’Empúries, però l’havien incorporat molt poc a la seva vida quotidiana. En els diversos oppida ausetans documentem monedes gregues: dracmes i divisors de plata. Fins i tot sabem que els ausetans fabricaren imitacions de dracmes. Acabada la conquesta, a partir del segle II aC, Roma fomentà la fabricació de moneda entre els pobles ibers sota patró romà; la necessitat de pagar els serveis dels soldats sembla que va ser una de les motivacions principals de fer-ho. Les noves emissions es fabricaren, bàsicament, amb bronze i portaven inscrit, amb caràcters ibers, el nom de la comunitat ibèrica que emetia la moneda. La seca ausetana d’Ausesken, juntament a la d’Iltirta i Kese fabricaren puntualment plata. L’emissió de bronze tenia un valor més baix, però era molt útil per fer petits intercanvis i facilitava, alhora, l’ús de la moneda de plata.

 

La presència de monedes ibèriques a Can Caseta cal relacionar-la amb les petites transaccions comercials; la població continuava utilitzant el bescanvi de productes, conegut com a troc, com a mitjà fonamental per als intercanvis quotidians.

 

Sorprenentment, no s’han documentat monedes de les seques ausetanes que coneixem: Ausesken, Eusti-Eustibaikula i Ore, tal com seria d’esperar. En canvi, tenim representades altres seques ibèriques. Hi ha una unitat de la seca de Kese (Tarragona), fet que no ens sorprèn, atès que és una de les comunitats que va encunyar més moneda; una unitat d’Ilturo (s’ubicà entre Cabrera de Mar o Mataró), i finalment una d’Iltirta (Lleida). Hi ha una altra unitat de bronze, avui de difícil lectura, que podria ser del grup ausetà.

 

 

Durant l’alt imperi, la majoria de monedes s’encunyaren a la ciutat de Roma. La moneda romana presenta, a l’anvers, normalment, el retrat de l’emperador o d’algun membre de la seva família i és un mitjà de propaganda imperial on, fins i tot, es destaquen les virtuts del seu cap, amb paraules gravades al revers de la moneda com, com salus, iustitia, fortuna...

 

Les monedes romanes altimperials de Can Caseta cal relacionar-les amb l’establiment d’una vil·la.  A través de la recerca coneixem la troballa d’una moneda de l’emperador Vespasià (anys 69-79 dC), que fou ingressada, l’any 1934, al museu local, avui desapareguda. M .Dolors Molas estudià un conjunt de monedes romanes format per un as, possiblement, de l’emperador Domicià (anys 81-96 dC) i dos asos imperials atribuïbles a l’emperador Trajà (anys 97-117 dC);  Només una d’aquestes monedes, avui també desaparegudes, la de l’emperador Trajà, podria correspondre a un as conservat al Museu del Ter. Tot i això, el seu estat de conservació actual en dificulta la lectura i l’atribució, que situem entre Trajà i Claudi (41-54 dC), emperador que es va caracteritzar per emetre molta quantitat de moneda durant el seu mandat.

 

La gent i les seves creences

La comunitat camperola de Can Caseta mostra un cert interès per la cura personal i el seu aspecte extern. Alguns objectes com les fíbules (agulles de la vestimenta) i els braçalets, juntament amb una espàtula  d’os —molt exòtica (potser per a la manipulació de l’oli i els perfums corporals)—, entre altres objectes manufacturats, reflecteixen la capacitat per adquirir certs productes refinats. El consum de productes provinents de diversos llocs de la Mediterrània (aliments i ceràmiques) ens mostra una població força romanitzada, que aprecia els gustos romans i sembla estar avesada a la preparació i al consum dels nous productes itàlics. La presència de llànties romanes ens mostra com utilitzaven l’oli per il·luminar-se.

 

La presència d’epigrafia ibèrica en els vasos ceràmics ens evidencia, alhora, un grup de parla ibèrica, en el si del qual algunes persones sabien escriure i llegir.

 

 

Hem de suposar que Can Caseta era, per similituds culturals, una comunitat caracteritzada per ser supersticiosa i religiosa. Cal interpretar que es guarnien amb els típics amulets de fertilitat (amb els caràcters sexuals femení i masculí), i de protecció (campanetes...). El grup devia practicar diferents ritus i cultes, com l’enterrament de parts dels animals en el subsòl de les cases per tal de celebrar la fundació i reparació dels habitatges, i l’inici o fi de les activitats en els tallers. També feien tot tipus de rituals de culte a la terra propis de societats agràries. Desconeixem les pràctiques funeràries, però atesa la seva identitat cultural cal considerar de cremació.

 

A Osona no hem excavat cap necròpolis ibèrica. En canvi, tenim ben documentada la tradició d’inhumar algunes criatures en el sòl dels habitatges dels poblats. Es tracta d’una tradició indígena assentada des de l’edat del bronze.

 

Tenim alguns testimonis funeraris aïllats a diversos llocs d’ Osona, dels quals sabem molt poc, per exemple, les possibles sepultures del jaciment de Puig Guardial, a Manlleu.

 

A Osona la necròpolis més ben coneguda és ja d’època romana, dels primers segles de l’imperi. Les sepultures eren d’inhumació i estava situada, tal com era costum en el món romà, a la via d’entrada de la ciutat d’Auso.