ÈPOCA

Prehistòria

PERÍODE

Calcolític – Bronze inicial (2500 - 1100 aC)

TIPUS

Hàbitat / Lloc d’assentament

DESCRIPCIÓ

La transició del calcolític al bronze inicial: el pas del III al II mil•lenni abans de Crist

Les dades de què disposem en l’actualitat assenyalen que durant el III mil·lenni aC el nord-est de la península Ibèrica estava ocupat per comunitats humanes no gaire nombroses, i molt mòbils, que vivien en coves, abrics i assentaments a l’aire lliure durant curts períodes de temps i que tenien uns rituals funeraris molt complexos, com ho demostren els estudis que s’han elaborat sobre sepulcres megalítics, coves, fosses d’enterrament i altres sistemes d’inhumació documentats. En aquests llocs  es feien sobretot enterraments col·lectius, però també hi havia enterraments individuals o en parella, enterraments de parts seleccionades dels cossos, etc. Aquestes comunitats, però, no estaven aïllades, sinó que participaven de ple en fenòmens de gran extensió a l’Europa occidental, com ara en les sepultures col·lectives, la fabricació i ús de les anomenades ceràmiques campaniformes o l’inici de la utilització d’objectes metàl·lics fets en coure.

 

En els darrers segles del III mil·lenni i durant el primer quart del II mil·lenni, tot i que els trets primordials sembla que es van mantenir, es produïren un seguit de canvis com ara l’ocupació en major quantitat i durada d’assentaments a l’aire lliure,  per damunt de tot a les grans planes especialment fèrtils com les occidentals, el Vallès o Osona; també l’inici en l’ús d’objectes metàl·lics fabricats en bronze; canvis en diferents aspectes de la cultura material, com en les formes i decoracions de la ceràmica, o el gran increment i varietat dels objectes d’ornamentació personal. Les activitats agrícoles sembla que van prendre major importància, tot i que hi havia una important ramaderia d’ovelles, cabres, porcs i bous. Les pràctiques funeràries seguiren pautes similars al calcolític. Fou el darrer moment d’utilització dels sepulcres megalítics i, en general, dels sepulcres col·lectius, com els hipogeus o les fosses d’enterrament.

 

En general, es proposa que en aquest període hi hagué un procés d’accentuació de les diferències socials, així com un possible augment de la conflictivitat entre comunitats, com ho podria reflectir la presència d’armes com les puntes de sageta amb aletes i peduncle fetes sobre sílex trobades en els llocs d’enterrament.

L’assentament de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous

En algun moment de les darreries del III mil·lenni o els primers moments del II mil·lenni aC, una comunitat formada possiblement per un nombre no gaire nombrós de persones van decidir establir-se en aquesta zona de l’actual Manlleu.

 

Els estudis han permès, entre moltes altres coses, conèixer les característiques del paisatge que hi havia en aquesta zona fa 4.000 anys. Així, les anàlisis mostren una roureda de tipus submediterrani on l’espècie més representada era el roure, acompanyat de pi roig-pinassa, la blada de fulla gran, el sever i  un estrat d’arbustos com ara el boix, l’aranyoner, l’auró blanc i el ginebre. En els llocs més ombrívols i humits de la plana de Vic hi devia haver faig i teix. A les vores del Ter hi havia una vegetació típica de ribera, amb avellaners, oms, salzes, pollancres i freixes. El roure i el boix s’utilitzen com a combustible per a les llars de foc.

 

Cal remarcar que les dades posen de relleu que aquesta important coberta vegetal de tipus arbustiu havia patit ja una important acció de desboscament relacionada amb les activitats que portaven a terme les comunitats humanes de la zona, com ho demostra l’alta presència de boix. En aquest sentit, les dades també assenyalen l’existència d’espais oberts, ocupats per plantes herbàcies (artemísies, efedres) i que es poden interpretar com a clarianes del bosc o com a espais d’activitat humana.

 

L’estudi de la fauna va posar de manifest la presència en aquest paisatge de la guineu i del porc senglar. Altres espècies com els cérvols, els cabirols o les daines es trobaven a les valls i relleus abruptes propers. Cal destacar el fet que no es va documentar cap evidència d’animals de riu, com ara peixos.

 

És, doncs, en aquest entorn on s’instal·là, per viure-hi, una comunitat que va construir i utilitzar les estructures i elements materials identificats pels treballs arqueològics. En les diferents intervencions es van poder recuperar un total de 34 estructures de tipus diferents:

 

una estructura de combustió que corresponia a un foc obert de tipus pla; cinc estructures corresponents a petits clots (17 cm de diàmetre per 22 cm de fons, com a màxim) delimitats per petites pedres i que corresponien a forats de pal o sosteniments de construccions aèries; i 29 grans fosses excavades al subsòl, que corresponien a estructures d’emmagatzematge o sitges. Una d’aquestes fosses excavades o sitges va ser reaprofitada com  a sepultura. L’estudi global de les restes mostra que es tractava d’un hàbitat estable i organitzat, del qual s’ha perdut malauradament la possibilitat de conèixer-ne l’extensió total.

 

Tot i això, sí que es va posar de manifest que hi havia una evident organització de l’espai. A la part més oriental del jaciment hi ha havia molt probablement els habitatges, construïts segurament amb materials lleugers (troncs, fang...), dels quals tan sols ens han arribat els forats de pal on s’encabien els posts que servien de sosteniment d’estructures aèries senzilles, tipus cabanes. Els fogars, com el documentat, es podien situar tant a l’interior com a l’exterior dels habitatges. A la part nord-oest del jaciment hi havia una clara concentració de fosses, interpretades com a sitges per emmagatzemar els cereals.

 

Es considera que el temps d’ocupació de l’assentament fou relativament curt (estimat en unes dues generacions) per l’homogeneïtat de les restes materials, especialment la ceràmica, la distribució concentrada i organitzada en l’espai de les estructures i la cronologia absoluta a partir de les dades de carboni 14 que es van dur a terme i que situaven l’ocupació d’aquest indret en el període de transició del calcolític al bronze inicial.

 

El model econòmic

A partir de l’estudi de les restes carbonitzades de llavors i fruits es va poder confirmar una important activitat agrícola a l’entorn immediat de l’assentament, ja que aprofitaven les bones condicions climàtiques, de relleu i de riquesa del sòl, que permetien alts rendiments en els cultius de secà.

 

Els vegetals més conreats eren els cereals, bàsics en la dieta i en l’economia de les comunitats d’aquest període. Del ventall d’espècies de cereals identificades, les dues més representades són el blat comú (Triticum aestivum/durum) i l’ordi vestit (Hordeum vulgare).

 

Aquestes dues espècies també són les més documentades en d’altres zones de Catalunya en aquest mateix període cronològic, cosa que sembla assenyalar una certa tendència general a la recerca d’una agricultura amb una major productivitat. De cereal amb un ús molt menor i de caràcter complementari hi havia l’espelta petita (Triticum monococcum), la pisana (Triticum dicoccum) o l’ordi nu (Hordeum vulgare). La presència de diferents plantes adventícies del conreu de cereals i de plantes associades a àrees humides, que germinen a la primavera i floreixen a l’estiu, permet proposar que la preparació del sembrat dels cereals tenia lloc a l’hivern.

 

A molta distància, les lleguminoses constituïen el segon grup en importància de vegetals conreats, ja que tan sols es va documentar la presència de veça i d’erb. L’escassetat d’evidències de lleguminoses s’ha interpretat més com un reflex dels diferents cicles, temps i espais que necessiten cereals i lleguminoses que no pas com la inexistència d’aquest conreu.

 

L’agricultura és una combinació de tècniques i operacions per convertir el producte conreat en comestible. A Manlleu es van  identificar diferents fases del procés agrícola, com la batuda o selecció de les granes, que es devia fer fora de l’àrea de conreu (possiblement a la zona d’habitació), i la mòlta del gra mitjançant molins de pedra de tipus vaivé.

 

Acabat el procés, les espigues i la palla podien ser utilitzats com a combustible, material de construcció o bé com a aliment per als animals domèstics.

 

L’estudi de les restes òssies de la fauna va posar de manifest l’existència d’una important activitat ramadera. Les espècies més representades foren les ovelles (Ovis aries) i les cabres (Capra hircus). No hi ha dubte que l’aprofitament de la carn devia ser un dels principals objectius de la ramaderia d‘ovelles i cabres, però la presència d’un lleuger major nombre d’individus adults permet plantejar que l’aprofitament d’aquestes espècies també incloïa la producció de làctics, la llana i la pell. La troballa d’un petit recipient ceràmic en forma de bol semiesfèric amb la base perforada i una nansa de cinta al costat constitueix una clara evidència de l’aprofitament que hi havia d’aquests altres productes, sovint anomenats productes secundaris. Aquest recipient trobat al jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous és una formatgera o “vas colador”, utilitzat en el procés de transformació de la llet en algun altre producte, molt probablement formatge.

 

A més d’ovelles i cabres, les restes òssies de fauna recuperades mostraren l’explotació  de porc (Sus), sense que s’hagi pogut distingir si es tractava de porc domèstic o de porc senglar, i de bòvids (Bos taurus). En aquest darrer cas, a més a més de l’aprofitament de la carn, la pell, etc., també cal pensar que molt probablement se’n devia aprofitar la força per a les tasques agrícoles, de desbrossament de clarianes, etc.

 

A part dels productes obtinguts amb la pràctica de l’agricultura i la ramaderia, la dieta de les persones que van viure en aquest indret es complementava amb la cacera, de porcs senglars o d’altres espècies, i amb la recol·lecció de fruits d’arbres com l’avellaner o l’aranyoner.

 

La presència d’un fogar a l’àrea del poblat indica la utilització del foc en les activitats domèstiques i en la cocció dels aliments obtinguts mitjançant l’agricultura, la ramaderia, la cacera o la recol·lecció. Els sistemes de cocció eren variats, des del bullit, amb un suport de vas ceràmic, fins al rostit sobre brases o sobre llosa.

 

Un estudi específic sobre les restes humanes recuperades en l’estructura d’enterrament documentada va permetre confirmar les característiques generals de la dieta d’aquesta comunitat. L’anàlisi dels oligoelements (elements com el cobalt, el fluor, el nitrogen, el coure, etc.) que queden a les restes òssies permet determinar quina havia estat la dieta bàsica. L’estudi dels oligoelements dels morts del jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous va determinar que havien tingut una dieta rica en fruits i cereals, amb una aportació de productes càrnics. Aquests resultats refermen, doncs, les dades aconseguides des d’altres vessants de la documentació arqueològica d’aquest jaciment.

Els sistemes d’emmagatzematge

En una comunitat que fonamenta la seva subsistència en la producció agrícola, les collites solen superar les necessitats bàsiques immediates, a curt termini. Així, per tal de poder cobrir tant les necessitats de subsistència a més llarg termini com per poder disposar de llavors que permetin fer noves plantades i obtenir noves collites en el futur, calia pensar en l’emmagatzematge. Per a aquestes comunitats, doncs, era indispensable disposar d’alguna mena de dipòsits per preservar el sobrant de la collita, i de manera molt particular en el cas dels cereals. Les comunitats d’aquesta època van desenvolupar diferents tipus de sistema d’emmagatzematge, com ara fosses excavades, estructures aèries tipus hórreo, grans contenidors fets en ceràmica, fusta, sacs fets amb materials tèxtils, etc.

 

 A l’assentament de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous, el principal sistema d’emmagatzematge  utilitzat  fou el de fosses excavades en el subsòl, o sitges, que funcionaven segons el sistema anomenat d’atmosfera confinada.

 

Després d’excavar una fossa, se’n recobrien les parets i s’omplia la sitja amb el gra net o amb l’espiga que calia guardar per aprofitar-los posteriorment. Un cop reomplerta la fossa i ben tancada la boca amb una capa de terra i pedres de mida grossa, s’iniciava el procés que permetia la conservació del contingut. Les espigues o granes que estaven en contacte amb la paret de la sitja germinaven i desprenien diòxid de carboni, i formaven una capa protectora que preservava la resta del contingut de la fossa d’agents exteriors. Les temperatures baixes aturaven les activitats bacteriològiques i dels fongs, i deixaven intacte el gra perquè pogués ser consumit o replantat en el moment que es reobria la sitja. Tots aquests processos condicionaven el fet que quan s’obria una sitja s’havia de dur a terme una tasca de desinfecció abans de poder tornar-la a fer servir.

 

 Al jaciment es van documentar un total de vint-i-set fosses. El seu estat de conservació no era òptim, ja que havien estat força afectades tant per les tasques de conreu en aquesta zona en diferents períodes de la història com per les tasques d’urbanització que van facilitar la troballa del jaciment.

 

Les fosses presentaven unes característiques formals molt homogènies, cosa que permet proposar una activitat molt similar per a totes. Donades les característiques del substrat geològic on eren excavades, amb fàcil obertura i fràgil suport, possiblement aquestes fosses permetien un nombre reduït d'ensitjaments, fet que explicaria la falta de cremació de l'interior per desinfecció. En segon lloc, la important activitat agrícola, que es pot determinar per l'alt nombre d'elements materials relacionats amb una pràctica fortament desenvolupada (molins, restes de granes carbonitzades, etc.), requeria elements per emmagatzemar, a curt i a mitjà termini, que, un cop utilitzats, poguessin tenir altres usos. En aquest sentit, cal remarcar la reutilització de les fosses documentades en aquest jaciment com a abocadors d’escombraries i, en un cas, com a estructura funerària.

 

Si les fosses excavades són el sistema d’emmagatzematge de la part excedentària de la producció agrícola, l’emmagatzematge dels elements de consum a curt i mitjà termini es feia en grans vasos de ceràmica. Aquests grans vasos podien utilitzar-se per a cereals, viandes, i en certs casos per a aigua.

El ritual funerari

Un dels elements més singulars documentats al jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous és el de la utilització d’una de les fosses excavades (estructura IM-6) com a lloc d’enterrament. En concret, es van trobar els esquelets complets de dues persones que, com veurem, sembla que havien estat posades de manera simultània en aquesta estructura.

 

Un dels aspectes més rellevants del períodes calcolític i bronze inicial és, sens dubte, la quantitat i diversitat de les pràctiques funeràries que van desenvolupar aquestes comunitats. Coneixem a Catalunya un gran nombre de jaciments funeraris amb aquestes cronologies, que es poden comptar per centenars. Aquesta quantitat de jaciments funeraris, molt superior a qualsevol altre moment del neolític o de l’edat del bronze a Catalunya, reflecteix sens dubte la importància que el fet funerari havia tingut per a aquelles comunitats.

 

Un segon aspecte a remarcar és el de la variabilitat arquitectònica de les estructures funeràries. Així, hi podem trobar des de l’ús de coves naturals i abrics fins a l’ús de diferents tipus de sepulcres megalítics (sepulcres de corredor, grans galeries, petites galeries, cambres simples, arques amb vestíbul-pou...), d’altres estructures construïdes (com els hipogeus) o la reutilització d’estructures excavades i que originalment havien servit per a l’emmagatzematge, com és l’exemple trobat al jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous.

 

Un tercer aspecte que també cal remarcar és que no tan sols hi havia una gran varietat  d’estructures funeràries, sinó que també hi havia una gran diversitat en l’ús i la gestió dels espais funeraris, és a dir, en la manera de dipositar les restes humanes, la seva quantitat, etc. En primer lloc, s’estableix una distinció entre estructures funeràries d’ús individual o doble de  les sepultures col·lectives, que poden contenir les restes d’algunes persones, de desenes de persones o fins i tot de centenars de persones.

 

Tradicionalment, s’ha fet la distinció entre dipòsits funeraris primaris (el dipòsit definitiu del cadàver s'efectua poc temps després de la seva mort sense cap manipulació) i dipòsits funeraris secundaris (el dipòsit definitiu de les restes del cadàver és precedit pel seu tractament o la seva descomposició natural en un lloc diferent, i després se selecciona alguna o algunes parts òssies específiques per a la seva deposició en una estructura funerària específica). La recerca arqueològica ha posat de manifest que, a més a més d’aquestes dues possibilitats, hi ha un ventall d’altres possibilitats que fa que sovint la definició precisa de la gestió dels espais funeraris i dels gestos funeraris específics que s’hi van realitzar sigui difícil.

 

Tot plegat demostra la gran complexitat que va arribar a tenir el ritual funerari en les comunitats del calcolític-bronze inicial.

 

Si bé les dades demogràfiques assenyalen que en general es troben enterraments de persones d’ambdós sexes i de qualsevol edat, també s’accepta que és un període d’increment de les desigualtats a l’interior de les comunitats i que el “dret” a ser objecte d’un ritual funerari determinat podria estar condicionat per les relacions socials i el paper específic de la persona en aquella comunitat.

 

En el cas de l’estructura IM-6  cal dir que es va documentar una sepultura doble de tipus primari, és a dir, els esquelets complets i en connexió anatòmica de dues persones. Els dos cadàvers van ser dipositats al fons de l’estructura. Al damunt d’un dels cadàvers hi havia una làmina feta sobre sílex negre. Just per sobre dels dos cadàvers hi havia un llit de pedres format per còdols de riu i fragments de molins de pedra que formaven una mena de capa protectora. Per damunt, la resta de l’estructura va ser omplerta de terra i una gran quantitat de fragments de ceràmica, de manera similar al que es va trobar en les altres estructures d’emmagatzematge amortitzades.

 

Cal fer especial atenció a la posició dels cossos, l’un sobre l’altre, en una posició aparentment forçada, amb les extremitats superiors replegades i les inferiors completament estirades.

 

Veient aquesta situació dels cossos, no sembla que fossin objecte d’un tractament excessivament acurat, almenys en les formes. Cal apreciar que no hi havia, amb l’excepció de la làmina de sílex negre, cap altre element conservat que es pogués relacionar amb el possible aixovar funerari d’aquestes persones, com succeeix per exemple en monuments megalítics i coves d’ús funerari, on les restes ceràmiques, els elements de sílex o els objectes d’ornamentació personal hi són gairebé sempre presents.

L’aspecte antropològic

El desenvolupament d’un rigorós estudi antropològic va permetre conèixer diferents trets de les restes de les persones localitzades a la zona de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous.

 

Els dos esquelets localitzats a l’estructura IM-6, anomenats pels antropòlegs que van realitzar l’estudi com a Individu I i Individu II, presentaven un estat de conservació bo en el primer cas i regular en el segon.

 

L’individu I corresponia a un home adult d’edat mitjana, entre 30 i 50 anys.

 

Tot i el seu bon estat de conservació, presentava en el crani una deformació post mortem que afectava tot la seva part esquerra. De les 29 peces dentals recuperades de la seva mandíbula, 6 estaven afectades per càries, cosa que representa un índex molt elevat de dents amb aquesta afecció.

La determinació sexual de l’Individu II era complicada, tot i que les dades obtingudes assenyalaven que el més probable era que fos una dona d’edat entre 16 i 22 anys, amb una alçada aproximada de 163 cm.

 

Del conjunt de dents de la seva mandíbula, tan sols una presentava una lleugera càries. La seva edat devia ser, molt probablement, l’explicació de la baixa incidència d’aquesta patologia en aquest cas.

 

L’any 1985, amb anterioritat a la realització de qualsevol treball sistemàtic, es van trobar escasses restes òssies d’un tercer esquelet (Individu III), molt mal conservades. Tot i que no es pot afirmar del cert que el conjunt d’aquestes restes siguin de la mateixa persona, l’estudi antropològic va proposar que el més probable era que es tractés d’un home, amb fortes insercions musculars i robustesa general, adult o madur, amb un alt desgast dentari i amb una alçada estimada d’entre 165 cm i 175 cm.

 

Vinculat a l’aspecte antropològic hi ha l’estudi específic de la dieta, portat a terme mitjançant la tècnica dels oligoelements. Els resultats mostraren que havien tingut una alimentació rica en fruits i cereals i una aportació de productes carnis.

 

Les restes òssies humanes localitzades en aquest jaciment corresponien a tres persones, dos homes (individus I i III) i una dona (individu II), totes tres adultes. L’individu II era més jove que els altres. Els paràmetres mètrics i morfològics de les restes òssies dels tres corresponien perfectament als paràmetres coneguts en els altres grups estudiats d’aquesta mateixa cronologia. Com a tret singular, cal remarcar l’alt índex de càries determinat.

La cronologia absoluta

Determinar la situació temporal de qualsevol fet arqueològic esdevé una qüestió bàsica en la recerca sobre les comunitats humanes de temps allunyats. El desenvolupament de l’arqueologia permet disposar de diferents sistemes d’anàlisi que permeten conèixer la situació en temps real d’un determinat fet arqueològic. Sens dubte, el sistema més utilitzat, i més conegut, és la datació per radiocarboni o mètode del carboni 14. Aquest mètode, que es pot aplicar en restes d’organismes vius, es basa en la determinació de la quantitat de radiocarboni que aquest organisme ha perdut des del moment de la seva mort. Aquesta proporció permet situar l’interval de temps en el qual s’ha produït la mort de l’organisme. Mitjançant el que s’anomena calibratge, que transforma una data expressada en escala cronològica radiocarbònica en una data expressada en escala cronològica solar, podem situar aquest interval en un interval de “temps real”.

 

Els materials biològics recuperats al jaciment l’Institut de Batxillerat Antoni Pous van permetre realitzar un important nombre de datacions absolutes. Les sis datacions absolutes estan fetes en 5 casos sobre carbó vegetal i en un cas sobre os humà. La valoració conjunta d’aquestes datacions situa el temps d’ocupació al jaciment  entre el 2500-1950 aC. En termes cronoculturals, l’assentament correspon al que s’anomena calcolític-bronze inicial.

 

Referència	Material	Dates anys C14	Dates anys BC calibrades
UBAR-104	carbó vegetal	3.760 ± 90 BP	2.530-1.910
UBAR-105	carbó vegetal	4.020 ± 80 BP	2.885-2.310
UBAR-106	carbó vegetal	3.810 ± 90 BP	2.620-1.975
UBAR-07	carbó vegetal	3.700 ± 80 BP	2.510-1.870
UBAR-126	os humà	3.690 ± 120 BP	2.510-1.865
UBAR-108	carbó vegetal	4.400 ± 120 BP	3.370-2.880