Segona meitat del s.XVIII

A la darreria del segle XVIII Manlleu es preparava per a la gran transformació. El 1782 era una població rural amb 1570 habitants que començava a estendre´s cap el Baix Vila i que donava senyals inequívocs de prosperitat. Aquell any s´acabà de construir el temple barroc, més d´acord amb les dimensions d´una vila que creixia.

L´especialització tèxtil, cada cop més abocada al cotó en perjudici de l´activitat tradicional llanera, guanyava terreny. El fet que a la vila no existís gremi de paraires i teixidors, com tenien algunes poblacions veïnes probablement afavorí la ràpida expansió del cotó, el qual fou capdavanter en el XIX, organitzat al marge de l´estructura i de la reglamentació gremial. Per tant, la disponibilitat de recursos humans capacitats per al tèxtil va constituir el primer atractiu de cara a la seva implantació.

Els comerciants que s´hi dedicaven també van saber aprofitar les eficients xarxes de comercialització dels teixits de llana que hi havia escampades arreu d´Espanya (amb alguns corresponsals de comerç manlleuencs, com els Dot, afincats a Madrid, entre d´altres de la Plana de Vic). En efecte, a l´entorn del 1780 els paraires, empresaris de la llana, van adonar-se que podien distribuir cotó en poblacions llaneres de l´interior de Catalunya per produir teles i abastir els fabricants d´indianes (teixits estampats) de Barcelona. Aleshores ja hi havia 54 telers de cotó a Manlleu, una part d´ells treballant per l´empresari barceloní Joan Baptista Cirés. Per tant, l´experiència tèxtil i la versatilitat que proporcionava el domini d´unes tècniques de treball van ser un requeriment previ a l´ús de l´energia hidràulica i de les màquines per a la industrialització de mitjans del XIX

El resum històric està extret de l'article "Manlleu: 2006 – 906" de Joaquim Albareda dins del llibre Manlleu. Entorn, patrimoni i vida. (2006) Ajuntament de Manlleu, Museu Industrial del Ter i Eumo Editorial.