ÈPOCA

Medieval, moderna, contemporània

PERÍODE

Segle X-XX

TIPUS

Església parroquial i canònica agustiniana

PROCEDÈNCIA DE LES FONTS/RECERCA

Totes les dades referents als orígens i la història de l’antiga església romànica i la canònica agustiniana fundada al segle XI procedeixen dels escrits de l’erudit local Francesc d’Assís Pujol basats en les fonts documentals o en els estudis anteriors de D. Torrent i Garriga o Mn. Pladelasala. Els estudis posteriors s’han basat sempre en aquesta recerca. En relació amb els elements arquitectònics conservats, tota la informació correspon al treball realitzat per Francesc d’Assís Pujol i publicat a Lletres Amicals l’any 1957.

DESCRIPCIÓ

La història

- L'església

La primera referència documental sobre l’existència d’una església dedicada a Santa Maria és de l’any 906 i correspon a la dotalia de l’església de Manlleu. En aquest document, un tal Fedanci demana al bisbe de Vic de consagrar l’església que ell mateix ha reedificat en honor a Santa Maria. El fet que faci constar el terme “reedificar” indica clarament l’existència d’una església anterior al 906, però de la qual desconeixem els seus orígens. Tal com indica el mateix document, l’església de Santa Maria estava integrada en aquells moments dins el terme de la ciutat de Roda. Cal entendre la paraula ciutat no en el significat actual, sinó com una unitat administrativa de tipus mitjà que controlava un territori. En aquell moment es donà a l’església de Santa Maria la categoria de parròquia i se la dotà també d’un terme parroquial, amb les corresponents terres, masos i vil·les. 

 

Durant el segle XI, es produïren diversos conflictes amb els senyors del castell de Manlleu, motiu pel qual, el 1084, el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, cedí els delmes i primícies  de la parròquia de Santa Maria de Manlleu als esposos Pere Amat de Manlleu i Guisla de Queralt, en compensació de la potestat del castell de Manlleu que els esmentats esposos havien cedit al bisbe de Vic.

 

Fou probablement en aquell moment quan els esmentats esposos patrocinaren la construcció d’una església nova, bastida en estil romànic i que degué substituir l’antic temple preromànic. La nova església fou consagrada el 1086.

 

Un cop mort Pere Amat de Manlleu, i malgrat que aquest havia retornat l’església de Santa Maria a la canònica de Vic, se succeïren diversos conflictes entre la seva esposa Guisla i el bisbe de Vic perquè aquesta no confirmà el retorn de la possessió. El conflicte durà fins al 1098, en què es complí el retorn.

- El monestir

Durant aquells anys de conflicte s’instaurà una canònica agustiniana a l’entorn de l’església de Santa Maria, un fet que degué succeir envers l’any 1086 – 1099, moment en el qual vivien a Manlleu uns clergues regulars a la manera canonical.  El 1105, es donà  a aquesta comunitat un estatut jurídic que confirmava la seva forma de vida sota la regla de Sant Agustí. Aquesta condició concedia als clergues de Manlleu la facultat de viure sota la regla de Sant Agustí i d’elegir canònicament un prior o superior de la casa. La confirmació de la comunitat posà també l’església de Manlleu sota la seva direcció, però directament sotmesa al bisbe de Vic.

 

 

Són poques les notícies documentals referents al funcionament de la canònica manlleuenca al llarg del segle XII. Sabem, però, que des del segle XII la canònica posseïa l’església de Sant Miquel de Sorerols, al municipi de Tavertet, i la de Sant Martí Sescorts, així com molts masos, terres i alous que surten documentats al segle XIII.

 

L’esplendor del monestir de Manlleu, com en molts altres cenobis de Catalunya, s’esdevingué al llarg del segle XIII i gran part del segle XIV. Aquest creixement es vinculà òbviament amb el creixement del seu patrimoni. Manlleu acumulà durant aquesta època un patrimoni força notable  que s’havia format a través de donacions de famílies nobles com els Queralt, Manlleu, Tavertet, Terrers, Montbui o els Cabrera-Castelló o també per pagesos benestants com els Puigdessalit, Cavalleria, Coromina…. Totes aquestes possessions els procuraven les rendes necessàries per mantenir la comunitat, el edificis i tenir cura de les esglésies que tenien sota la seva propietat, com Sant Esteve de Vila-setrú 

 

Per altra banda, el prior de Manlleu era senyor de totes les cases que s’establiren prop de l’església de Manlleu, a Dalt Vila, el perímetre a l’entorn de la sagrera de l’església que es trobava emmurallat. L’establiment de cases en aquest espai representava el cobrament de censos per part del prior. Segons els documents de l’època, entre els anys 1262 i 1287 la població de Manlleu era d’un mínim de 25 o 30 famílies

 

En el moments inicials, el monestir tenia un prior i quatre canonges, xifra que, al segle XIII, augmentà fins a set canonges, el màxim que arribà a tenir, ja que des de mitjan segle XIV es tronaren a reduir. A part dels canonges hi havia també els vicaris perpetus o sacerdots que molt sovint actuaven com a rectors de Manlleu. A més, hi havia altres persones vinculades al monestir, com els donats, que vivien prop dels canonges i compartien tasques i béns de la comunitat.

 

Com passà amb molts d’altres monestirs de Catalunya, a partir de mitjan segle XIV s’inicià la progressiva decadència de la canònica de Santa Maria de Manlleu. La forta incidència que tingueren les epidèmies de pesta i les guerres provocaren un important despoblament que incidí directament en la vida econòmica de la canònica a causa de la pèrdua de rendes. També foren importants els efectes dels terratrèmols de principis del segle xv, que afectaren els edificis conventuals.

 

Totes aquestes circumstàncies repercutiren també en el nombre de canonges que residien a la canònica, que començà a reduir-se a partir del segle xv. El 1391 i el 1402 només hi residien quatre canonges i el 1414 només eren tres. A partir dels documents conservats de les visites episcopals corresponents als segles XV i XVI es dedueix el mal estat dels edificis. Un exemple molt clar ens el descriu el text de la visita de l’any 1537, on es ressalta que:

 

“… la casa del monestir necessita una gran reparació i tot i que moltes vegades es manà que es reparés, mai no s’ha fet…”

 

O també la visita de 1565,  en la qual es comenta: “… I visitat el monestir es trobà que necessitava d’una gran reparació i que hi havia perill que esdevingui una ruïna…”.

 

Més enllà del mal estat de les edificacions, l’administració de la canònica també feia aigües. L’any 1534, el bisbe de Vic, veient que el prior no pagava el que devia als dos canonges que residien al monestir, ni al vicari perpetu, manà segrestar tots els béns del priorat per tal de poder pagar els deutes pendents.

 

Aquesta constant decadència tingué un breu parèntesi durant el govern el prior Marc Antoni Tarafa, que l’any 1571 dugué a terme algunes reformes importants a les dependències monacals i al claustre, una part del qual fou reconstruït en estil goticorenaixentista. Part d’aquesta galeria gòtica fou reaprofitada l’any 1967 com a part de l’atri que comunica l’església amb l’actual rectoria.

 

Tot i això, la canònica de Manlleu es mantingué al llarg del segle XVI amb constants problemes fins que, l’any 1592, el papa secularitzà totes les canòniques catalanes, inclosa la de Manlleu.  Paral·lelament, el priorat de Manlleu fou unit al convent dominicà de Sant Jaume de la Schola Christi de Pallars – els dominics de Tremp – fundat el 1590. Tot i que els canonges de Manlleu intentaren reconvertir la canònica en col·legiata, mai no ho aconseguiren i la subjecció a Tremp perdurà fins al 1835, moment en què, a través de la llei de desamortització, es produí l’exclaustració definitiva dels frares.  

Els edificis

- L'església

Malgrat la importància que es deriva de l’antiguitat de l’església de Santa Maria de Manlleu, la història que en coneixem procedeix de forma gairebé exclusiva de la documentació escrita. Unes fonts certament molt importants, però que molt sovint requereixen ser complementades per interpretacions arqueològiques que, en el cas de Manlleu, malauradament no tenim.  Les úniques restes que han perviscut relacionades amb l’antiga canònica d’època romànica provenen de les actuacions de recuperació d’elements barrejats entre la runa de l’església enderrocada durant la Guerra Civil. I no deixa de ser simptomàtic que d’ençà d’aquelles dates no s’hagi avançat més en el coneixement arqueològic del conjunt de Santa Maria, sinó més aviat al contrari ja que algunes de les peces recuperades en aquella època, i referenciades per F. d’Assís Pujol, fins i tot han desaparegut. 

 

En l’ampli espai que encara avui ocupa el conjunt de Santa Maria mai s’hi ha dut a terme cap tipus d’intervenció arqueològica que garanteixi la documentació de possibles restes conservades. Per això, només volem recordar que preservar el nostre patrimoni no és en cap cas un caprici;  cada resta destruïda esdevé una pàgina esborrada de la nostra història, aquella història que tantes vegades utilitzem com a tret diferencial de la nostra identitat, però que massa sovint no dubtem a destruir.

 

Res sabem de la primitiva església, possiblement d’estil preromànic, a la qual fa referència l’acta de consagració de Santa Maria, l’any 906.

 

Sí que tenim, en canvi, alguns vestigis sobre l’existència d’un edifici romànic, als quals ens referim a continuació.

 

Les úniques restes conservades de l’antic conjunt monàstic són les d’una cantonada de les galeries del claustre traslladada l’any 1967 darrere l’església actual. D’època posterior són les restes del claustre goticorenaixentista, construït pel prior marc Antoni Tarafa l’any 1571 i que forma part actualment de l’atri que comunica l’església i la rectoria. Més enllà d’aquests elements, situats fora de context, la manca de vestigis arqueològics fa força difícil restituir, ni que sigui de forma hipotètica, la forma i les dimensions de l’antiga església medieval de Santa Maria o de la canònica agustiniana fundada al segle XI.

 

 

Alguns erudits locals com Francesc Pujol feren alguns intents respecte al tema, basats en les dades preses durant el procés de desenrunament del temple després de la seva destrucció, l’any 1936. Tot i la prudència amb què cal llegir les seves hipòtesis respecte de l’arquitectura dels antics edificis., les dades aportades per Francesc Pujol són, doncs, l’únic referent que permet dur a terme una aproximació sobre l’arquitectura de l’edifici i del monestir. Considerem per tant interessant reproduir les seves interpretacions respecte de les restes que ell identificà, en la part corresponent a l’antiga església medieval ja que, més enllà de la interpretació que en fem, són l’únic document que  il·lustra el tipus de restes que ell observà:

 

“ Primerament es descobriren algunes restes escasses de fonaments. Aquestes donen una mesura lògica de les dimensions del temple. A uns quatre metres del centre de l’actual temple i a dos metres escassos de l’absis, es trobà un tros de mur de mig metre de gruix. En direcció a tramuntana, un altre agrupament de pedres tallades, distanciades 2,60 m cap a migjorn de les primeres, marcava un altre vestigi de fonaments d’una construcció anterior. En un principi aquesta troballa féu suposar que es tractava d’una portalada, però en observar una certa forma circular que es cloïa en direcció a llevant, s’endevinà un vestigi segur d’un absis romànic. Seguint la direcció de la recta que unia els dos trossos de fonament, s’aixecava un bon tros de terra per veure si s’ensopegava l’altre mur que devia contenir la volta principal del temple. Més fou endebades. No obstant això, aprofitant els quatre o cinc pams de prolongació de corba, es pogué traçar una semicircumferència molt aproximada, que donà com a resultat una amplada de sis metres…”

 

A partir de l’observació d’aquestes restes, Pujol plantejà la reconstrucció hipotètica de l’església romànica de Santa Maria que, malgrat el mèrit, actualment esdevé poc convincent. L’autor interpreta, entre d’altres coses que l’edifici romànic de Santa Maria de Manlleu devia haver estat una església amb nau central i dues naus laterals, rematades amb tres absis, a manera de planta basilical. Segons ell, les naus devien estar separades per pilastres.  Interpreta també que l’amplada total del temple devia ser d’uns dotze metres, amb una llargada d’uns 20 o 22 m (segons les dimensions d’altres edificis de l’època). Entre les seves hipòtesis interpreta també una coberta de fusta ja que, segons ell mateix, la volta de pedra no era gaire estesa al segle XI.

 

Val a dir també que durant el procés de desenrunament de l’església destruïda l’any 1939 es pogueren recuperar algunes peces de pedra esculturades (capitells, columnes, fragments d’arcuacions, etc.) que per les seves característiques han de relacionar-se amb elements ornamentals procedents de portes o finestres de l’antic edifici romànic. En el moment de la seva localització totes aquestes peces foren documentades gràficament pel mateix Francesc Pujol. Els seus dibuixos són actualment l’únic testimoni de la seva existència ja que, excepte quatre dels capitells, la resta de les peces es troben actualment desaparegudes. Algunes fotos de l’època també donen testimoni de les peces recuperades.

 

Sense deixar de banda el mèrit del seu recull i de les seves interpretacions, és necessari replantejar la restitució plantejada per Francesc Pujol ja que la manca de restes suficients el portà a plantejar criteris generalistes de l’arquitectura romànica catalana.

 

Segons plantejà Dolors Arumí l’any 1984 en el seu article dins de Catalunya romànica, sembla poc probable que l’antiga església de Manlleu fos, al segle XI, un temple de tres naus. El més raonable, tenint en compte el nombre de monjos que tingué la canònica en els segles medievals i d’altres esglésies properes, és que fos una església d’una sola nau, potser amb tres absis a la capçalera o potser només un, si tenim en compte que Francesc Pujol, en les seves descripcions, només parla de les restes d’un absis, probablement el principal. Per altra banda, al contrari del que diu Pujol, és gairebé segur que el cobriment de l’església fos en volta de canó, un sistema molt habitual i estès en les esglésies de l’època. Com és habitual en els temples romànics, els murs devien ser bastits amb carreuons de pedra lligats amb morter de calç. Cal suposar també l’existència de les típiques decoracions d’època romànica (faixes i arcuacions llombardes), tot i que no podem donar-ne cap explicació realista.

 

Pel que fa al campanar, un element estretament lligat a l’església, res podem dir del que havia estat en època romànica ja que l’actual correspon a un campanar de torre construït de nova planta al segle XVIII. Segons Pujol, l’antic devia situar-se a la part nord de l’església, probablement al mateix lloc on se situa l’actual. Tot i això, cal tenir en compte que mai s’han identificat vestigis de fonaments que puguin relacionar-se amb l’existència d’un campanar de torre d’època romànica i que podria també haver-se tractat d’un altre tipus d’estructura tipus espadanya, integrada al mur de la façana de l’antiga església. 

 

L’antiga església medieval de Santa Maria fou totalment reformada entre els anys 1770 i 1782, a conseqüència del gran moment de prosperitat esdevingut després de la Guerra de Successió i per un important creixement de la població i de la consolidació de la  manufactura tèxtil. L’aixecament d’una nova església fou acompanyada amb la construcció d’un nou campanar, el que conservem actualment. Els sondejos arqueològics realitzats l’any 1993 a l’interior i exterior d’aquest campanar per la Diputació de Barcelona evidenciaren l’existència al subsòl d’importants nivells de reompliment relacionats amb el moment de la seva construcció, a finals del segle XVIII. L’estructura de ferro forjat que el corona és un afegit de l’any 1886.

 

L’any 1936, en plena Guerra Civil, l’església de Santa Maria fou dinamitada i quedà totalment destruïda. L’únic que es mantingué dempeus fou el campanar. Entre els anys 1941 i 1955 tornà a reedificar-se segons el projecte de Josep M. Pericas, aprofitant la façana que s’havia mantingut i el campanar

- El monestir

Més enllà del que podia haver estat l’església de Santa Maria, Francesc Pujol dedica també part de la interpretació a les edificacions del monestir i al claustre.  Alguns elements escultòrics de l’antiga canònica de Santa Maria es conserven al Museu Episcopal de Vic i a l’actual rectoria de Santa Maria.  De l’antic claustre romànic conservem una petita part de les restes, muntades l’any 1967 rere l’actual església. 

 

Segons el que escriví Francesc Pujol, ell mateix pogué encara observar gairebé sencer un dels costats del claustre romànic, amb sis arcs i una llargària de nou metres. Tenint en compte aquestes dades, la totalitat del claustre, amb els quatre costats, podia haver tingut vint-i-quatre columnes, amb els corresponents capitells.  J. Puig i Cadafalch va escriure també, l’any 1911, sobre el claustre, i va dir que era cobert amb fusta, amb una sola filera d’arcades  sostingudes per columnes i capitells decorats de forma molt senzilla.  

 

Segons aquestes descripcions sembla que es tractaria, per tant, d’un claustre molt simple, tipològicament relacionat amb els claustres més primitius del romànic. 

 

Però de tot allò que descriu F. Pujol avui es conserven només quatre capitells, de factura molt senzilla i motius rudimentaris, amb les corresponents columnes i bases. Tot i això, podem fer-nos una idea parcial de l’antic claustre a partir d’unes fotografies antigues fetes per  J. Salvany l’any 1916, o les de J. Colomer abans del desmuntatge. S’hi observa una galeria d’arcades romàniques i una d’arcades gòtiques i la presència d’un pou a la part central.  També es conserven fotografies de parts del claustre un cop aquest fou desmuntat i les peces guardades en un magatzem fins a l’any 1967.

 

El muntatge fet en aquell moment i col·locat darrere l’església actual no respon en absolut a la posició que tenien els elements conservats originàriament ja que s’inventà la posició en forma de pèrgola, cosa que encara avui podem observar. 

 

Pel que fa a la resta del monestir i les seves dependències, res es pot interpretar atesa la manca absoluta de vestigis relacionats amb el conjunt arquitectònic. Francesc Pujol també dedicà algun dels seus escrits a la restitució del cenobi, però cal considerar les seves interpretacions del tot hipotètiques i essencialment basades en les formes arquitectòniques d’altres monestirs de l’entorn. 

 

De les reformes realitzades l’any 1571 pel prior Marc Antoni Tarafa, només en tenim testimoni gràcies a les restes d’una galeria del claustre goticorenaixentista reaprofitades l’any 1967 com a part de l’atri que comunica l’església amb la rectoria.

 

MATERIALS ARQUEOLÒGICS

Les restes de l’església i el claustre romànic

Com ja hem assenyalat anteriorment, de l’antiga església i monestir de Santa Maria es conserven ben pocs indicis. De les restes identificades i dibuixades per Francesc Pujol després de l’enderroc de l’església l’any 1936, en conservem, avui dia, només tres capitells. Són els que ell identificà amb les lletres C, D i F del dibuix.

 

La resta de peces que ell mateix il·lustrà en els seus escrits de les Lletres Amicals han desaparegut. Es tracta de les següents peces identificades  amb les lletres A, B, D, G, H, I, J i K.

 

Segons les seves pròpies deduccions, les peces corresponien a:

 

A, B i D:  capitells i fragments de columna del claustre romànic

G: possible fragment de fris de la portalada de l’església romànica

H: possible fragment de fris de la façana de l’església romànica

I: Arcuació de la portalada de l’església romànica

J: fragment de sarcòfag

K: fragment de l’altar

 

Atesa la inexistència actual d’aquestes peces només podem ressenyar la interpretació aportada per F. Pujol.

A banda d’aquests elements, es conserva un altre capitell, guardat fins fa poc a Can Puget però cedit per l’Ajuntament a la Rectoria de Manlleu. Aquest capitell fou torbat per F. Pujol l’any 1969 en una casa de la baixada d’en Bonet. El mateix F. Pujol el cedí al desaparegut Museu Municipal de Manlleu, ubicat a Can Puget.  

 

Les quatre peces conservades (tres al Museu Episcopal de Vic i una a la Rectoria de Manlleu) corresponen a capitells, tots ells d’època romànica. Dos d’ells correspondrien a capitells del claustre, mentre que la resta haurien format part de l’ornament arquitectònic de portes, finestres o arcades de l’església o del monestir sense més precisió possible.

 

Els capitells associats al claustre i que corresponen a l’identificat amb la lletra C i al que es conserva actualment a la Rectoria són idèntics. De fet, la seva semblança i la recerca realitzada pel manlleuenc Joan Arimany han permès identificar-lo com un capitell procedent de Manlleu i no del monestir de Sant Pere de Casserres, tal com consta exposat a la sala del Museu Episcopal de Vic.  

 

Es tracta d’uns capitells de factura senzilla, amb una decoració idèntica a les quatre cares. Presenten una faixa llisa i sense decorar que segueix tot el perímetre superior. Als laterals s’hi observa una faixa vertical força ampla i decorada amb motius geomètrics incisos que, des de la base del capitell, arriba a la part alta fins a formar un dau central. Enmig de les faixes s’hi ubica una gran fulla llisa esculturada contornejada amb uns nervis, la part superior de la qual es cargola cap a fora. 

 

Els capitells E i F són de dimensions més grans i menys estilitzats. Estan esculpits només per tres cares. Queda un costat lliure de decoració, per la qual cosa cal interpretar que corresponien a elements adossats a una estructura mural. Ambdós estan molt desgastats.

 

El capitell E presenta restes de decoració en estries incises i representacions animals que, pel seu estat de degradació, no és possible d’especificar. El capitell F presenta decoració vegetal, disposada en vertical,  amb fulles sobreposades. 

 

Com ja hem esmentat anteriorment, a banda d’aquests elements decoratius a Manlleu es conserva part d’una galeria del claustre romànic, remuntat darrere la part est de l’església actual. Els elements que s’han conservat corresponen a l’estructura de base, columna i capitell que sostenien cinc de les arcades d’una galeria del claustre. Tots són de pedra arenisca molt degradada a causa de la seva disposició a la intempèrie. Les bases són senzilles, sense cap motllura. Les columnes també són llises, i dues formen un sol bloc amb els capitells. S’observa l’existència de diferents tipus de disposició. En dos casos els elements sostinguts segueixen l’estructura clàssica, amb la base, el fust i un capitell mensuliforme. En els altres dos casos l’estructura és formada per la base, el fust i capitells monolítics, completats a la part superior per un segon capitell mensuliforme que fa les funcions d’àbac.

 

La decoració escultòrica dels capitells és difícil de precisar a causa del desgast de la pedra. S’observen alguns motius geomètrics, molt simples. L’únic element figuratiu conservat correspon a un cap de brau.

Les restes del claustre goticorenaixentista

De les reformes dutes a terme al monestir l’any 1571 pel prior Marc Antoni Tarafa, se’n conserven, com hem dit, els arcs d’una galeria de les galeries del claustre bastida en estil goticorenaixentista.  En la seva posició actual no original, entre la rectoria i l’església, s’hi compten un total de cinc arcs de forma apuntada, sostinguts per capitells mensuliformes de fàbrica senzilla amb la corresponent columna i base. En una de les pedres que forma el coixí entre dos arcs hi ha esculpit l’escut heràldic dels Tarafa.

L’arqueta dels Sants Màrtirs de Manlleu

A finals de l’any 2011, l’investigador Joan Arimany va identificar, dins la col·lecció del Museu Episcopal de Vic, l’arqueta dels Sants Màrtirs de Manlleu, un reliquiari fet en orfebreria de plata que havia desaparegut l’any 1936 durant la Guerra Civil. Es tracta d’una caixa rectangular de plaquetes de plata fosa que havia contingut les relíquies dels màrtirs, dipositades a la Parròquia de Manlleu des de 1680. Les relíquies foren donades pel canonge Miquel Riera, procedents de Roma.   

 

A les cares majors del reliquiari hi ha els relleus dels quatre sants, Sant Víctor, Sant Pacífic, Santa Llúcia i Santa Clara, tots ells  amb la palma del martiri. A les cares menors hi ha el relleu d’un querubí. La tapa conté un Sant Crist i la figura de Sant Antoni de Pàdua. L’arqueta és una obra de finals del segle XVII, principis del segle XVIII.

 

LLOCS DE CONSERVACIO DE RESTES

Capitells C, E i F: Museu Episcopal de Vic
Galeria del claustre romànic: zona exterior rere la part est de l’església.
Capitell del claustre: Rectoria de Manlleu
Galeria del claustre goticorenaixentista: zona exterior entre l’església i la Rectoria

BIBLIOGRAFIA

Arimany, J. (2013). “La devoció dels Sants Màrtirs de Manlleu i la seva arqueta reliquiari conservada al MEV”. A: Quaderns del Museu Episcopal de Vic (volum 5. , p. 117-141). Vic.

 

Arumí, D. (1984). “Santa Maria de Manlleu”. A: Catalunya romànica. Osona I.  Barcelona: Enciclopèdia Catalana, volum II, p. 320

 

Arumí, D., [et al.] (1984). “Santa Maria de Manlleu”. A: Catalunya Romànica. Osona I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, volum II, p. 321-322

 

Gaja i Molist, E. (1976). Història de Manlleu. Barcelona: Jaime Libros; Caixa d’Estalvis Comarcal de Manlleu.

 

Pladevall, A. i Benet, A. (1984). “Santa Maria de Manlleu”. A: Catalunya romànica. Osona I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, volum II, p. 314-320

 

Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Manlleu (POUM). Ajuntament de Manlleu. Data d’aprovació definitiva: 15.11.2007. Data de publicació al DOGC: 16.07.2008

 

Puig i Cadafalch, J., Falguera, A. de. i  Goday, J. (1911). L’arquitectura romànica a Catalunya, (vol. I. II., p. 337-338). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

 

Pujol, F. d’Assís (1957). “El monestir de Santa Maria”. A: Lletres Amicals. Biblioteca Bisbe Morgades de Manlleu.