ÈPOCA

Any 906

PERÍODE

Segles X-XX

TIPUS

Església i vil•les

PROCEDÈNCIA DE LES FONTS/RECERCA

Sant Esteve de Vila-setrú. Més enllà de les fonts bibliogràfiques que relaten la història d’aquesta església d’acord amb la documentació conservada als arxius, entre els anys 1992 i 1993 es dugueren a terme diverses intervencions arqueològiques a l’interior i a l’exterior de l’església que aportaren noves dades respecte als orígens d’aquesta edificació religiosa, sobre les seves transformacions i també sobre l’existència d’ocupacions i edificacions anteriors, preromàniques o fins i tot romanes.

Corcó. L’existència d’un antic assentament humà a la zona de Corcó s’interpreta a través de l’esment que es fa d’una vil•la anomenada Corcolione a l’acta de consagració de l’any 906.

DESCRIPCIÓ

La història

L’església de Sant Esteve de Vila-setrú i el lloc de Corcó –aquest darrer avui representat per una masia amb el mateix nom- han estat històricament vinculats a la vila de Manlleu i a la seva  Parròquia de Santa Maria. Originàriament ambdós estaven situats dins el terme de la ciutat de Roda fins que, a la primera meitat dels segle XI, s’uní al terme del Castell de Manlleu, creat en aquells moments.

 

 

El primer document on apareixen esmentats l’església i el lloc de Corcó és a l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Manlleu, de l’any 906: “… Ecclesiam in honerem Sancti Stephani  martiris fundatam in loco  qui nuncupatur Corcolione…”. Malgrat que en aquesta part l’església no apareix associada al topònim Vila-setrú, en el mateix document, més endavant s’esmenta “… ipsa villam quam vocitant Segretrudis…” que indubtablement ha de correspondre a un petit assentament proper o situat al costat mateix de l’església de Sant Esteve. També l’esment del lloc anomenat Corcó, un mas encara existent actualment i situat a uns 500 metres de l’església, constata que l’antiga església de Sant Esteve correspon a l’actual Sant Esteve de Vila-setrú.

 

Sobre Corcó, més enllà de la cita documental, Dolors Molas, en la seva tesi de llicenciatura esmenta la troballa fortuïta d’una bola en pasta vítria amb pintura vermella formant aigües i d’un fragment de ceràmica romana del tipus sigil·lada hispànica. La primera peça es conserva a la col·lecció del Museu Episcopal de Vic. Del fragment ceràmic no en tenim més constància. Tenint present aquestes dades cal considerar possible la conservació de restes d’època romana o premedieval al subsòl de l’actual masia de Corcó o en el seu entorn immediat. 

 

Diferent és el cas de Vila-setrú que ressenyem a continuació.

 

El primer document on l’església de Sant Esteve va unida al topònim de Vila-setrú és de l’any 1034: “… est in comitatu Ausona in parrochia Sancte Marie Mesleo vel Sancti Stephani Villasegetruit… prope Curculiunione…”

 

L’església apareix amb funcions de parròquia entre els anys 1025 i 1062, senyal que s’havia desprès de la dependència inicial de l’església de Santa Maria de Manlleu.  Més tard, però, fou unida novament a Santa Maria, quan aquesta havia esdevingut una canònica agustiniana. En aquells moments, l’església era administrada per un sacerdot dependent del prior, però conservava les seves funcions parroquials, funcions que mantingué, almenys, fins al 1332. A les llistes de parròquies de 1361 i 1438 ja no apareix.

 

Són poques les notícies posteriors referents a l’església, tot i que sabem que en l’edifici romànic s’hi dugueren a terme diverses reformes al llarg dels segles, sobretot en època moderna i al segle XX.

L'edifici

Els resultats d’aquestes excavacions, dirigides pels arqueòlegs Josep Pujades i Carme Subiranas, permeteren observar l’existència de cinc fases constructives amb un marc cronològic que va des dels segles IX-X fins al segle XX. Les fase identificades són les següents:

- Fase I

anterior a l’edifici romànic. Es localitzaren una sèrie de murs de pedra i terra, amb arrebossat exterior, que definien la planta d’una antiga construcció de forma rectangular, dividida en dos àmbits. La paret romànica de l’església recolzava sobre les restes d’aquests murs, per la qual cosa és indubtable que es tracta d’estructures anteriors a l’edifici del segle XI.

 

A la zona d’entrada actual de l’església s’hi localitzà també un dipòsit excavat a la roca, associat a una canalització construïda amb teules. Ambdós elements serien també anteriors a la construcció romànica.

 

 

Es relacionarien també amb aquesta fase primitiva una sèrie d’encaixos o forats de pal, distribuïts de manera irregular i localitzats en un espai davant mateix de l’altar actual de l’església. Aquests forats podrien associar-se al mateix moment de construcció de les estructures abans esmentades, ja que s’encabien tots en un dels àmbits delimitats per aquestes estructures.

 

Cal esmentar també la presència d’enterraments anteriors al segle XI, algun dels quals de forma antropomorfa. Els individus localitzats mostraven clarament haver estat afectats per la construcció de les parets de l’edifici romànic.

 

Els materials arqueològics associats a aquesta fase eren molt escassos, amb alguns fragments de ceràmica comuna grisa i ceràmica residual d’època romana.

- Fase II

correspon a l’edifici romànic. De l’estructura construïda al segle XI es conservava l’antiga coberta de lloses, identificada sota la teulada existent. L’antic enllosat s’assentava a sobre mateix de la volta de la nau romànica. Directament associats a la coberta original, es conservaven els murs nord, sud i oest. Malgrat que aquests ja eren visibles abans de la intervenció arqueològica, es pogué constatar que la nau romànica havia estat originàriament més llarga del que es creia fins al moment, ja que els trams de mur nord i sud s’allargaven en direcció est. S’identificaren també diversos enterraments associats a aquesta fase d’època romànica.

 

 

Relacionat amb les restes d’aquesta fase es localitzaren fragments de ceràmica comuna grisa, d’època medieval i també algun fragment de plat de ceràmica vidrada decorada en manganès

 

- Fase III

segles XV-XVI. Les contínues modificacions realitzades a l’església s’evidenciaren a partir de la localització, a la zona de la teulada, d’una estructura tipus cimbori de planta rectangular. La datació d’aquesta estructura es féu a partir de les restes de pintures aparegudes a la seva part interior. Es tracta de pintures d’un estil força corrent, fetes sobre una preparació de morter que fa de suport a la pintura de cintes ocres, formant carreuat. Existeixen referències d’aquest tipus de pintures de carreuat a base de cintes grises al Palau de Pedralbes, que daten del segle XV. Per la seva similitud, les de Vila-setrú correspondrien a aquesta època. La restauració i l’estudi els dugué a terme la restauradora Carme Goula.  

 

 

Un altre element de datació el proporcionà la presència en aquest lloc d’una volta de maons d’època moderna construïda després de la inutilització de l’esmentat cimbori.

 

Del segle XVI hi havia també el cor, situat a la part oest de l’església, ja que aquest estava afegit als murs romànics i presentava una forma constructiva a base de carreus de mida gran, tipologia molt allunyada de la fàbrica romana basada en l’ús de carreuons. 

 

La presència d’algun fragment de ceràmica vidrada en blau de procedència valenciana ratifiquen la cronologia d’aquesta fase constructiva

 

- Fase IV

segles XVII-XVIII. Constitueix el moment més evidenciat arqueològicament. Els elements arquitectònics d’època moderna estan representats per la construcció de les capelles laterals, esmentades en la documentació escrita i confirmades per les dades arqueològiques.  Les capelles laterals presents al costat nord de l’església havien comportat el rebentament del mur romànic per tal d’afegir-les-hi. La datació d’aquestes capelles va quedar confirmada per la presència de material ceràmic d’època moderna sobre mateix d’una de les voltes.

 

Fou possiblement en aquesta època quan se suprimí el cimbori construït a la fase anterior i es construí una nova volta en la part corresponent al segon tram de la nau. A partir d’aquí es va aixecar una nova coberta de teules.

 

A l’interior de l’edifici es va col·locar la pavimentació de cairons existent fins abans d’iniciar l’excavació arqueològica. Així ho indica el material arqueològic documentat en les terres existents just per sota dels cairons.  Es constatà també l’existència d’enterraments moderns dins l’edifici i es localitzà una sepultura excavada a la roca amb volta de maons com a coberta. A l’interior s’hi conservaven diversos individus amb restes dels taüts de fusta, part de la làpida i diversos elements litúrgics. A l’exterior es documentaren també enterraments d’aquesta fase.

 

- Fase V

època contemporània. Les últimes reformes efectuades es basaren en la represa dels murs romànics per tal de col·locar una nova teulada, aixecada per sobre de l’existent. També es va dur a terme la construcció d’edificacions de nova planta al costat mateix del mur sud de l’església. S’inclou en aquesta fase la construcció del nou campanar, bastit l’any 1957.

 

Les dades obtingudes de l’estudi arqueològic ajuden a comprendre millor l’evolució històrica d’aquest edifici. D’entre les conclusions que se’n deriven destaca sobretot la localització de restes anteriors al període romànic, restes que podrien relacionar-se amb l’existència d’una edificació anterior, relacionada amb l’església de Sant Esteve esmentada a l’acta de consagració de l’any 906. Tot i això, i atesa l’escassa presència de materials arqueològics associats, també podria tractar-se de restes més antigues vinculades a un assentament anterior al segle X.

MATERIALS ARQUEOLÒGICS

Malgrat que els orígens de l’església de Sant Esteve es remunten, com a mínim al segle X, les restes materials recuperades durant les intervencions arqueològiques es vinculen majoritàriament a la fase de reformes del segle XVII. Aquest fet no fa més que posar de manifest la importància d’aquestes reformes i l’afectació que suposaren respecte del substrat arqueològic d’èpoques anteriors. D’aquesta època destaca la presència de plats de ceràmica blava catalana, escudelles decorades en reflexos daurats o gerres, càntirs, plats, etc. de ceràmica comuna vidrada, totes del segle XVII. Al costat dels materials ceràmics es documentaren també fragments de copes de vidre,  diverses monedes de bronze (datades entre 1654 i 1756), una campaneta , dues pàteres  i altres materials litúrgics. 

 

 

Com ja hem esmentat, els materials d’època medieval són escassos i fragmentats. Es documentà una mínima presència de ceràmiques decorades en verd i manganès (segle XIV), blaves valencianes (del segle XV) o ceràmiques grises de cuina (fragments d’olles o cassoles) d’època altmedieval i baixmedieval. Residualment es localitzaren alguns fragments de ceràmica  comuna romana i de tègula. Tot i això, el seu caràcter residual no permet relacionar-los amb cap assentament concret, però la seva sola presència indica l’existència al lloc d’algun tipus d’assentament premedieval.

LLOCS DE CONSERVACIO DE RESTES

Museu Episcopal de Vic
Rectoria de Manlleu

BIBLIOGRAFIA

Molas, M.D. (1974-75). La comarca de Osona. Problemática de su iberización y proceso de romanización a través de su carta arqueológica. Tesis de licenciatura (p. 95). Manlleu. Inèdit.

 

Pladevall, A.; Benet, A. (1984). “Sant Esteve de Vilasetrú”. A: Catalunya romànica. Osona I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, volum II,  p. 324-325.

 

Subiranas, C.; Pujades, J. (1992-93). Memòria de l’excavació arqueològica d’urgència a l’església de Sant Esteve de Vila-setrú, a Manlleu (Osona). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Inèdit.

 

Torrent i Garriga, D (1893). Manlleu, croquis para su historia. Vic: Ed. Ramon Anglada i Pujals.

 

Vigué, J. (1984). “Sant Esteve de Vilasetrú”. A: Catalunya romànica. Osona I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, volum II,  p. 324-325.