ÈPOCA

Medieval, moderna

PERÍODE

Segles XI-XVII

TIPUS

Castell

PROCEDÈNCIA DE LES FONTS/RECERCA

Bibliogràfica

DESCRIPCIÓ

La història

L’antic castell de Manlleu sorgí de la subdivisió de l’antic territori que depenia de la ciutat de Roda (representada per l’actual jaciment arqueològic de l’Esquerda) i que englobava els actuals municipis de Roda de Ter, Masies de Roda, Tavèrnoles, Manlleu i una bona part del terme de Gurb.

 

Els orígens del castell de Manlleu són incerts. Tot i que el primer document escrit on s’esmenta el castell correspon a l’any 1033, la seva existència podria remuntar-se al 994, ja que en aquell momentse cita un tal Gaufred, vicari del castell i membre de la família Orís-Manlleu. Els castlans del castell –el vassall encarregat de la guarda, defensa i govern d’un castell – foren els cavallers cognominats Manlleu, que s’extingiren el 1260. Foren succeïts  pels Bellpuig de Vilatorta i poc després pels Centelles.

 

En la primera referència escrita coneguda sobre el castell, de l’any 1033, s’esmenta que Elderic d’Orís empenyorà al seu fill Amat Elferic d’Orís tot el que tenia a la parròquia de Santa Maria de Manlleu i de Sant Martí de Sescorts, dins el terme de Manlleu, excepte el castell de Manlleu, amb les terres i cases que hi havia a l’entorn del castell. L’any 1037, el mateix Elderic empenyorà al seu fill Amat Elderic el castell de Manlleu i tots els seus béns que tenia a Sant Martí de Sescorts i Sant Feliu de Cervià (l’actual Torelló)

 

L’any 1085, Pere Amat, fill d’Amat Elderic, donà el castell de Manlleu a la seva esposa Guisla, de la família Queralt, amb la condició que, un cop morta ella, el passés al monestir de Santa Maria de Ripoll.L’any 1098, Guislade Queralt, després de nombrosos conflictes amb el bisbe de Vic que motivaren la seva excomunicació, féu cessió del castell al monestir de Ripoll. Immediatament després, l’abat Bernat de Ripoll retornà la fortificació i els seus béns a Guisla, amb la condició que pagués els drets de tasca (impost en forment i vi)al monestir.

 

El 1098, Guisla cedí el castell de Manlleu al seu germà Bernat Guillem de Queralt, novament amb la condició que un cop morta ella el retornés al monestir de Ripoll. L’any següent, el 1099, el castlà Bernat de Manlleu féu sagrament i homenatge a l’abat de Ripoll, Bernat, pel castell de Manlleu, que tenia en feu del monestir de Ripoll. Tot i això, Bernat Guillem de Queralt s’apropià del domini de la fortalesa fins que el 1126 el seu fill, Berenguer de Queralt, en retornà el domini a l’abat de Ripoll, després que hagués estat excomunicat per usurpar béns eclesiàstics.

Tot i això, és probable que l’abat de Ripoll el retornés altre cop a Berenguer de Queralt perquè el tingués en feu del monestir ja que entre les possessions del seu fill Berenguer II de Queralt,que consten al seu testament de 1164, hi figura el castell de Manlleu.

 

L’any 1251, Berenguer IV de Queralt, juntament amb el seu fill Galceran, vengueren el castell al rei pel preu de 200 morabatins d’or, i feren constar que estava en feu del monestir de Ripoll.

 

Sembla que el castell fou residència habitual del castlà Eldericd’Orís-Manlleu i que després d’ell hi visqueren permanentment o temporal el seu fill Amat Elderic i el fill d’aquest darrer, Pere Amat.

 

El 1359 era propietari del castell de Manlleu Enric de Centelles, segons consta en el cens que manà fer el rei Pere el Cerimoniós.

 

A partir d’aquestes dates són molt poques i indirectes les referències documentals on apareix citat el castell de Manlleu. Correspon a l’any 1463 una venda feta  per Pere Colomer, a favor de Gabriel Pla, de tota la batllia del castell de Manlleu, pel preu de 45 florins d’or. Trobem també un document de l’any 1532 del comte de Centelles i baró del castell i terme de Manlleu que pel fet de fer referència al títol de baró del castell indicaria encara l’existència de la fortalesa. El mateix cal dir del document de l’any 1661, on un tal Joan Pla ven perpètuament a la vila tota la batllia del castell i terme de Manlleu.

Les restes

A partir del segle XIII el castell de Manlleu deixa de citar-se directament a les fonts sense deixar cap rastre.

 

Aquest és probablement un dels  motius pels quals no en conservem cap vestigi arqueològic, ja que el desús de l’edificació degué comportar un enrunament més o menys progressiu i ràpid fins a convertir-se en una muntanya de runa.  Tot i això,  altres factors posteriors relacionats amb la seva ubicació o amb el creixement urbanístic dela zona on se situava al llarg dels segles XVII, XIX i XX hi tingueren una important influència.

 

De les seves restes,només en tenim coneixement a través de les referències bibliogràfiques escrites per Torrent i Garriga l’any 1895, on es parla de la seva situació i de vestigis d’algunes parets associades a la fonamentació dels murs del castell.

 

El castell de Manlleu se situava en un petit pujol antigament existent al finals del carrer de Sant Pere (a la zona on actualment s’ubica l’edifici del Mercat Municipal). Cal tenir en compte que, antigament, la topografia d’aquell lloc no devia ser tan plana.

 

Segons el relat citat de Domènec Torrent i Garriga, a mitjan segle XIX el propietari del terreny on s’havia alçat el castell manà destruir els fonaments que ja estaven colgats perquè les pedres eren un problema per al conreu.  El mateix Torrent i Garriga esmenta que pogué veure’n la destrucció. De les restes conservades fins a aquell moment, Torrent i Garriga en féu una interpretació hipotètica, bastant agosarada, ja que deduí que es tractava d’un castell coronat amb merlets, amb barbacanes i espitlleres. Segons el mateix autor, tenia també una torre quadrada avançada i gaudia a més de fossat, pont llevadís i al centre s’hi alçava la torre de l’homenatge de planta quadrada.

 

Es diu també, en alguna publicació, que les restes del castell de Manlleu foren utilitzades a finals del segle XIX per a la construcció de la nova església de Sant Jaume de Vilamontà.

 

Tenint present que les restes que veié Torrent i Garriga corresponien  a fonamentacions dels murs, hem de considerar molt hipotètiques les interpretacions de l’esmentat autor i que es tracta d’un relat molt idealitzat i basat en models d’altres fortificacions conservades.

 

Malauradament, la inexistència de qualsevol tipus de documentació gràfica de les restes trobades en aquell moment no permet interpretar de manera més realista la forma i les dimensions de la fortificació manlleuenca. Per altra banda, malgrat l’important procés d’urbanització de la zona al llarg del segle XX no existeixen tampoc referències de troballes posteriors a les descrites per Torrent i Garriga, tot i que és molt probable que el pagès que cita l’autor no hagués dut a terme la destrucció total de les fonamentacions. Cal suposar per tant que les restes del castell de Manlleu desaparegueren definitivament a causa del procés d’urbanització succeït al llarg del segle XX i que actualment l’hem de considerar totalment desaparegut.  

MATERIALS ARQUEOLÒGICS

Sense materials

LLOCS DE CONSERVACIO DE RESTES

Desaparegut

BIBLIOGRAFIA

Benet, A. i Pladevall, A. (1984). “Castell de Manlleu”. A: Catalunya Romànica. Osona I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Volum II, p. 65.

 

Pujol, F. d’Assís (1954). “El Castell de Manlleu”. A: Lletres Amicals. Volum 5. Manlleu (Biblioteca Bisbe Morgades de Manlleu)

 

Torrent i Garriga, D. (1893). Manlleu, croquis para su historia. Vic: Impremta i llibreria de Ramon Anglada.

 

Torrent i Garriga, D. (1895). “Notícies històriques del castell de Manlleu”. A: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Any V. Núm. 19. Octubre-desembre de 1895.