Un poblet, una canònica i un castell

El segle XIII fou d´expansió. Abans de la pesta, en el terme de Manlleu hi havia unes 140 famílies que vivien del cultiu de la terra. El 1225 el noble Bernat de Manlleu va reconèixer la immunitat que oferia la sagrera als seus habitants així com els drets senyorials dels priors sobre els seus habitants, si bé es reservava el dret que els homes que hi vivien acudissin a la defensa del castell de Manlleu, com la resta d´homes del terme. Tanmateix, a finals de segle, les lluites feudals entre Guilabert IV de Centelles i Arnau de Cabrera van  generar constants problemes entre els Centelles, senyors de Manlleu, i els priors i l´Església de Vic, a causa de les obligacions que els primers volien imposar als homes  de la sagrera de Manlleu, cosa que no podien fer perquè aquesta estava sota la jurisdicció de l´Església.

D´aquest període, del qual sabem ben poques coses, podem assenyalar dos fets significatius: el 1086 es va consagrar un nou temple, més gran, que substituïa el de 906; en segon lloc, al costat del temple es creà la canònica agustiniana de Santa Maria de Manlleu, fet que va donar peu a conflictes de domini entre els benedictins de Ripoll i els canonges de Manlleu. Des del segle XI el monestir de Ripoll, a més del domini del castell, posseïa terres, masos i molins al terme de Manlleu i percebia tributs i censos als seus habitants. La canònica, que va viure el seu màxim esplendor entre els segles XII i XIV, era regida per un prior, amb un nombre de canonges que va oscil.lar entre cinc i vuit. Del monestir, actualment es conserven sis arcades del claustre romànic així com la galeria gòtico-renaixentista, en l´atri que comunica l´església i la rectoria, fruit d´una ampliació de 1571.

Va ser a principis del segle XI, en ple procés de feudalització i d´imposició violenta dels senyors sobre els pagesos, quan es constituí l´espai de la sagrera, conjunt de cases a redós de l´església de Santa Maria (només 30 passes) cercant la seva protecció. La sagrera, més enllà de garantir la salvaguarda dels habitants enfront de la violència dels senyors, va prefigurar el nucli originari de Manlleu. Era, per tant, un lloc de domini eclesiàstic, independent del domini del senyor feudal.

Els primitius senyors de Manlleu eren els mateixos que tenien la responsabilitat del castell d´Orís. Per això, en el segle XI, s´anomenaven d´Orís-Manlleu. Residien al castell de Manlleu, que apareix esmentat per primera vegada l´any 1033 (el qual va existir fins a l´entorn de 1360), si bé un cop desapareguts els seus titulars, es van seguir anomenant "senyors del castell de Manlleu". Sembla que es trobava en el lloc conegut com el Castellot, tot i que no en tenim evidències. Pere Amat de Manlleu va disposar que en morir ell i la seva muller Guisla, el castell i les terres i possessions fossin transferides al monestir de Ripoll. Això va succeir el 1098, moment que  el castlà o guardià del castell, Bertran de Manlleu, va fer jurament de fidelitat a l´abat de Ripoll. Per tant, com recorda Antoni Pladevall, la jerarquia feudal quedava estructurada així: la presidia el comte de Barcelona-Osona, seguit del monestir de Ripoll i després dels castlans o cavallers, els Manlleu. En extingir-se aquesta branca, el 1260, la va succeir la dels seus familiars els Bellpuig de Vilatorta i, poc després, ja de forma continuada, la dels Centelles.

El resum històric està extret de l'article "Manlleu: 2006 – 906" de Joaquim Albareda dins del llibre Manlleu. Entorn, patrimoni i vida. (2006) Ajuntament de Manlleu, Museu Industrial del Ter i Eumo Editorial.