+34 93 851 55 93 cultura@manlleu.cat

El territori

Manlleu se situa al nord-est de la unitat de relleu coneguda com a Depressió Central Catalana, dins la plana de Vic, i en una conca formada a partir de l’acció erosiva del riu Ter que, juntament amb els terrers –llocs desproveïts de vegetació- i els turons testimoni de margues eocèniques, en determinen el paisatge. També l’erosió de diversos torrents en direcció nord-sud han estat importants en la seva configuració.

 

El Ter, en el seu pas per Manlleu, defineix un traçat ben particular, amb els característics meandres a l’oest i a l’est.  Destaca també per una important activitat geològica de transport i sedimentació de materials, una activitat perfectament constatable a la riba, on es localitzen dipòsits de còdols arrodonits, graves i sorres que es dipositen en els indrets més planers, com el meandre de la Devesa o les terrasses fluvials de la Moreta.  

 

Pel que fa al paisatge actual, la vegetació de la zona està majoritàriament ocupada per conreus de secà i pastures, fruit de la profunda activitat humana que l’ha transformat al llarg dels segles. La reconstrucció paleoambiental efectuada a partir de les restes del jaciment de l’Institut de Batxillerat mostren un paisatge antic molt més boscós i òbviament menys roturat pels conreus i les pastures, però s’hi constaten espècies vegetals molt semblants a les existents actualment: boscos de roure i pi roig, i arbres com la pinassa, blada de fulla gran i server. Pel que fa als arbusts, s’identificaren traces de boix, aranyoner, auró blanc, el faig, el teix, l’avellaner, l’om, el salze, el pollancre i el freixe. La transformació d’aquest paisatge no fou significativa fins després de l’època ibèrica, quan l’entrada del nou sistema productiu romà implicà la instauració de conreus més extensius que substituïren les planes ocupades per boscos per conreus de cereals i de vinya.

 

El poblament

Més enllà del paper que, com hem dit, ha tingut el riu en la morfologia del territori, el Ter ha estat també l’element geogràfic determinant en la història geogràfica i humana de Manlleu. Des de la prehistòria fins a la industrialització, el Ter ha estat el l’element decisiu en l’establiment d’assentaments humans, la principal font de riquesa i desenvolupament i l’element estructurador del territori. La seva importància queda també reflectida en l’origen preromà de l’hidrònim Ter. Segons l’etimòleg Joan Coromines el nom del riu podia significaria en el seu moment “senyor, major”,pel seu cabal i la seva capacitat.

 

Les primeres evidències de poblacions antigues a Manlleu – basades en troballes fortuïtes - es remunten a la meitat del IV mil·lenni aC (neolític mitjà-recent). Durant la prehistòria l’assentament de pobladors també és documentada en època calcolítica-bronze antic (fa uns 4.000 anys). Més tard, tenim indicis de poblament cap al segle vii aC i, posteriorment, ja dins del context de romanització de la Plana, podem parlar de noves comunitats iberoromanes (segles ii-i aC) a la zona de Can Caseta i Puig Guardial. D’altres troballes fortuïtes representades per algunes monedes o fragments ceràmics indiquen una certa continuïtat de poblament en època romana que ha de vincular-se al territori de la ciutat d’Auso. Tot i això, aquesta és una fase poc coneguda a Manlleu a causa de la inexistència de vestigis clars sobre assentaments humans.  

 

És impossible amb les dades actuals interpretar què succeí al nostre terme des de l’època baiximperial (segle iii) fins a l’alta edat mitjana (segle x) atesa la manca absoluta de restes arqueològiques d’aquest període. Només l’anàlisi de la toponímia aporta, sinó moltes, algunes dades respecte de l’existència de possibles ocupacions premedievals. El nom de Vila-setrú, per exemple, prové del nom propi d’origen germànic Segetrudis. En aquest mateix context, el mateix nom de Manlleu es vincula, segons J. Coromines, amb un antropònim d’època germànica: Manileubus.

 

No és fins al segle x quan trobem novament dades sobre l’existència d’una població establerta a Manlleu. La redacció, l’any 906 de l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Manlleu, on s’esmenta la reedificació de l’església i la presència de diversos masos, vil·les o esglésies, és una font importantíssima d’informació sobre el poblament preexistent i l’organització territorial del moment. De fet, molts dels topònims que se citen a l’esmentat document es conserven encara actualment al nostre terme i perduren com a testimoni dels pobladors d’èpoques passades.

 

A partir d’aquell moment  es configurà lentament el poble de Manlleu, situat originàriament a la zona de Dalt Vila i format a l’entorn de l’església de Santa Maria. Com a molts d’altres pobles catalans, la presència de l’església, amb funcions de parròquia, implicà la construcció progressiva de cases al seu voltant que, amb el temps, constituïren un petit nucli agrupat. Aquest nucli convivia amb masos dispersos, amb terres de conreu i algunes esglésies vinculades a la parròquia de Santa Maria. Al segle xi es construí el castell i al segle xiii les muralles que protegien el nucli agrupat de Dalt Vila. No fou fins al segle xvi que la població s’expandí fora de les muralles, es construïren cases al costat dels antics camins i, posteriorment, es crearen nous nuclis agrupats. Al segle xix la industrialització esdevingué un factor decisiu del gran creixement i transformació de la vila, un factor de nou estretament vinculat a la presència del riu.

Mapa de localització de jaciments

Els jaciments de quina època vols veure?


Tots
Poblacions Iberoromanes
Poblacions més antigues
Edat mitjana i època moderna

Situa el cursor o clica sobre un dels punts marcats com a ‘punt de jaciment’ i descobreix tota la informació relacionada amb el jaciment.

Hi col·laboren:
Disseny: Badabadoc Comunicació Programació: ciclick · web solutions Avis legal · Crèdits · Copyright 2017