Ajuntament de Manlleu

Tema del mes per Francesc Romero

La crisi econòmica està accelerant el procés de deslocalització de plantes de producció, tant de multinacionals com d’empreses d’aquí. És això la fi de la indústria al nostre país? N’he vist d’agosarats que pronostiquen un país de dissenyadors, d’investigadors, de professionals de màrqueting i finances...en un entorn turístic i ecològic. De ben segur que tenen una part de raó, que  hi ha una certa tendència en aquest sentit. Però a mi em costa visualitzar un país sense indústria: penso que comencem una altra etapa, amb moltes oportunitats industrials, més de les que pugui semblar.

Els qui vam iniciar la nostra activitat a la indústria a meitat del segle passat, vam viure uns anys d’esplendor industrial. De contínues inauguracions, de modernització de fàbriques antigues i d’implantació de multinacionals. Va ser un temps en què aviat hi va haver excés d’oferta de béns, i això va posar els comercials, els venedors i el llavors emergent màrqueting, al capdavant de les empreses industrials, i alhora va situar els tècnics dissenyadors de productes en llocs privilegiats.

A mesura que vam tenir una oferta abundant de productes de qualitat creixent, vam anar creient que fabricar era tan senzill com seguir un plec d’instruccions. Tanmateix la fàbrica va passar de ser el protagonista a esdevenir la ventafocs de l’empresa industrial, es va anar passant de l’eufòria a la degradació. A les fàbriques hi havia molt personal: eren costoses i sovint font de problemes laborals i així es va anar estenent allò de: si no ho fem prou bé a casa, qualsevol ens ho farà i més barat. I és va posar de moda l’externalització, preludi de la deslocalització.

En mig segle la fàbrica o el departament de producció havia passat, en moltes empreses industrials, de protagonista a soci incòmode i, com a tal, a ser el racó dels mals endreços. Ja no era la clau de la competitivitat de l’empresa que competia en publicitat, disseny de producte, servei postvenda, etc.

La pregunta clau avui és: tots els productes industrials vindran de països emergents? A mi em costa de creure. En primer lloc hi ha productes en què això no és competitiu perquè són peribles, voluminosos, locals, a mida, etc. En segon lloc, perquè potser ens costarà pagar per tantes importacions. Un altre raó és la dificultat de donar un bon servei al client, pendent de l’arribada per mar del pròxim contenidor. I segur que hi ha altres raons.

Aquest potencial de la indústria ja es veu ara, a empreses que van bé i creixen malgrat la crisi. I a noves empreses que neixen per fabricar productes locals, de noves tecnologies, o per satisfer demandes del mercat que les grans empreses i les multinacionals deixen sense oferta adequada o que simplement no els interessa vendre perquè no els surt a compte a causa de la seva estructura.

En aquesta nova etapa la producció tornarà a ser una arma competitiva. Però per competir en producció hem de produir bé, és a dir: tenir una producció de qualitat.  No obstant això, no pensem en qualitat com la veuen algunes empreses que ho han intentat superficialment per la via de la certificació ISO 9001. Les normes de qualitat ISO 9000 són un bona guia, però la qualitat a la indústria és un procés continu que ha d’impregnar tota l’actuació de l’empresa de forma constant i progressiva. D’altra manera la certificació de qualitat es pot quedar en una façana que al darrere no té altra cosa que burocràcia, generadora d’un cost sense més utilitat que satisfer la pressió d’algun client que ens ha imposat aquesta certificació.

La fàbrica competitiva d’aquesta nova etapa ha de recuperar quatre característiques almenys: professionalitat, flexibilitat, puntualitat i no malbarataments, que són quatre elements de qualitat ben coneguts. En anglès se’n diria: back to basics.

Per professionalitat podríem entendre ser uns mestres en allò que fem. En les nostres competències, tecnologia, mètodes... cal que siguem uns mestres. I això s’aconsegueix amb anys i perseverança: reconeixent i premiant la gent més capacitada i transmetent les seves competències als nouvinguts, és a dir, valorant la feina ben feta i que aquesta valoració formi part de la cultura de l’empresa.

Mestres, però flexibles. Els nostres productes i serveis són per a uns consumidors, uns clients i un mercat, que canvien contínuament. Ser conscients que aquest procés o aquesta màquina que estem instal·lant avui, demà pot quedar-se obsolet i el primer que canviï per respondre a la nova demanda del mercat serà qui portarà la iniciativa.

La tercera característica, la puntualitat s’hauria d’entendre a tall de diccionari: fer les coses en el moment assenyalat. I seria en la línia del just in time que va estar de moda fa uns anys. Aquí hi hauríem d’incloure fer la producció quan cal, ni massa d’hora ni massa tard: ni estocs innecessaris ni trencament de comandes. Amb eines i mètodes com planificació, programació de la producció i programació dels abastaments, bona comunicació amb uns proveïdors flexibles, màquines fiables i que admeten les sèries curtes, canvis de model ràpids... tot un seguit de bones pràctiques ben conegudes, la majoria de les quals no requereixen grans inversions. Dit d’una altra manera, que tothom a l’empresa vagi a l’hora com ho fan els músics en una orquestra.

I per últim, cal evitar els malbarataments des del principi: les línies de producció, els processos i els dissenys han de tenir-ho en compte. Les matèries són cares i la part que no arribi al producte final tindrà el cost de material no emprat, el cost de manipulacions improductives i el cost afegit de la gestió del residu. El temps de les matèries barates i dels abocaments de franc pertany al segle passat i ara som en el temps del malbaratament zero. Ja no val a dir: és que abans... ara gestionar eficaçment els malbarataments i l’impacte ambiental és una arma competitiva.

Pels qui tenim l’oportunitat de visitar i conèixer un nombre considerable d’indústries, és encoratjador trobar-se amb pimes que tenen un bon nivell de les característiques esmentades. I moltes de forma espontània, sense la intervenció de consultors ni haver seguit cursos sobre aquestes tècniques. Simplement perquè els antecessors que van començar el negoci en un petit obrador o taller ja valoraven el treball ben fet i el respecte per les persones: clients i treballadors, i ho van incorporar a la cultura de l’empresa emergent. I ho fan de manera natural sense haver de fer inversions addicionals i amb els beneficis que proporciona treballar amb qualitat.

Una indústria que vulgui canviar per incorporar la qualitat a la seva organització ho té més difícil. No és que es tracti de fer grans inversions. Fins i tot podria ser que s’estalviés invertir en màquines de gran velocitat que no són prou flexibles. Ara bé, canviar els procediments de treball i les actituds del personal necessita temps, formació i una clara voluntat per part de la direcció i la propietat. I aquest procés no és gratuït: tothom hi ha d’esmerçar hores que aniran donant fruit lentament. Ara bé, és un procés d’arrancada lenta i dificultosa, però que es va accelerant progressivament i es fa imparable si s’ha organitzat correctament.

És a dir, penso que la indústria continuarà al nostre país, que la fabricació serà en moltes empreses un factor clau de la seva competitivitat i que aquesta competitivitat s’assolirà impregnant de qualitat i bones pràctiques l’actuació de tots, des de la propietat i la direcció fins a qualsevol dels empleats, col·laboradors i proveïdors.

Francesc Romero - Enginyer consultor, soci d’AZengin