Logotip de l'Ajuntament de Manlleu
Logotip de l'Ajuntament de Manlleu Logotip de l'Ajuntament de Manlleu

Naixement d'una societat industrial i urbana

Però el moment fundacional del Manlleu modern cal situar-lo a mitjan segle XIX, a partir de la construcció del canal industrial (entre 1841 i 1848) alimentat pel riu Ter, un treballador incansable segons l´expressió afortunada de Josep Pla. El procés industrialitzador no es va aturar ni pels efectes devastadors de la guerra del Francès ni per la crema de Manlleu pel carlí comte d´Espanya el 1839. Aleshores, el treball es concentrà en fàbriques que aprofitaven l´energia hidràulica, primer mitjançant rodes de fusta (n´hi havia moltes en funcionament entre la Gleva i Roda de Ter amb usos industrials diversos) i després, a partir de 1860,  gràcies a les turbines que multiplicaven la força i que feien funcionar màquines de filar i teixir cada cop més sofisticades i amb més capacitat productiva. Les fàbriques de Can Sanglas i de Can Rifà (seus respectives actuals del Museu Industrial del Ter i de l´empresa Fundició Benito Dúctil, en una significativa mostra de la continuïtat de la cultura industrial a Manlleu) constitueixen un bon testimoni d´aquest moment crucial.

 

Prenien forma, també, la figura de l´empresari capitalista – que ara havia de fer inversions creixents en edificis i màquines – i la del treballador – que deixava de treballar en els tallers artesanals, sovint familiars, per fer-ho a la fàbrica –. El reclam de la feina va atreure una primera onada migratòria important, de l´entorn rural del Lluçanès i del Collsacabra. La població es doblà entre 1842 i 1857 (de 1991 habitants a 4220) i l´estructura urbana s´escampà cap al Baix Vila, atreta pel dinamisme que generava el Ter, on les cases unifamiliars eren substituïdes per pisos, com ha explicat Miquel Surinyach. La plaça de Fra Bernadí és el símbol per excel.lència d´aquell creixement espectacular. L´annexió de les masies de Manlleu i de Vilamirosa, el 1844, completà l´expansió de la vila, ben detallada per Esteve Gaja.

 

Ara bé: el preu que van pagar els treballadors va ser excessiu, durant dècades, totalment desemparats davant la voracitat del benefici empresarial. Jornades de treball fins a setze hores en condicions molt dures, explotació de la mà d´obra infantil des dels sis anys, alimentació deficient, amuntegament en habitatges precaris, condicions higièniques i sanitàries deplorables, constituïen la cara fosca d´aquell moment en què la riquesa no parava de créixer a mans d´uns pocs. Una minoria que, mentrestant, feia ostentació del seu poder econòmic construint casals imponents com els de Can Puget, de Can Gras o Cau Faluga. El doctor Joaquim Salarich, tot i que admirà aquella nova indústria que donava l´esquena a Vic, ja que la ciutat no disposava d´energia hidràulica, es lamentà dels seus efectes perniciosos en la qualitat de vida i en el treball dels manlleuencs en comparació amb els vigatans, dedicats a les activitats artesanals tradicionals.

 

El protagonisme d´aquest procés tan tansformador era compartit: d´una banda, els fabricants, emprenedors de mena, entre els quals destaquen Josep Sanglas i Francesc Puget (Rafael  fou immortalitzat per Josep Pla a Un senyor de Barcelona); de l´altra, els treballadors, que es van organitzar en associacions per assolir unes condicions de vida més dignes, ja fossin d´ajuda mútua o de caràcter combatiu com les Tres Classes del Vapor o la Societat Obrera d´Art Fabril i Annexos. Entre els seus dirigents més coneguts arreu de Catalunya destaquen Francesc Abayà i Josep Guiteras. La conflictivitat era crònica; les vagues, el pa de cada dia. Els violents fets de març de 1901 marquen el punt àlgid d´aquesta tensió insostenible que es va apaivagar progressivament gràcies a les millores laborals i salarials obtingudes per les organitzacions obreres i sindicals, acompanyades de la prosperitat econòmica.

 

D´aquest període tan creatiu com conflictiu són algunes institucions que han resultat decisives per Manlleu: El Progrés (1862), que aplegava els sectors obreristes radicals i anticlericals; la Joventut Catòlica (1877); els col.legis del Carme (1856) i de La Salle (1880); la Caixa de Manlleu (1896, impulsada pel manlleuenc Francesc Aguilar, bisbe de Sogorb i pel bisbe de Vic Josep Morgades), la qual desplegà una important política de prevenció social i d´estalvi, però alhora de suport financer als empresaris. L´objectiu de l´educació va passar a primer pla i era anhelat tant pels progressistes com pels conservadors. Uns i altres eren plenament conscients de les seves capacitats transformadores de cara a bastir una societat millor. Alhora, les noves vies de transport integraven la comarca, pèssimament connectada fins aleshores, en el mercat català: la carretera de Manlleu a Vic – que enllaçava amb la de Barcelona – s´inaugurà el 1864 i el ferrocarril, imprescindible tant per a la indústria com per a l´agricultura, el qual arribà a la vila el 1870. Certament, el protagonisme abassegador de la indústria no ens ha de fer oblidar que les activitats agrícoles i ramaderes van tenir un paper remarcable gràcies a la seva modernització.

 

Manlleu havia encetat el segle XX amb la confiança que li atorgaven les seves sòlides estructures industrials. Si bé la indústria tèxtil seguia essent capdavantera, emergien nous sectors que van jugar un paper indiscutible en l´economia contemporània. D´una banda el metal.lúrgic (la indústria de construccions mecàniques va veure néixer a Manlleu l´empresa Serra, la principal constructora de màquines tèxtils del país durant dècades) i la fabricació de cable elèctric (Conductors Elèctrics Roqué). De l´altra, el sector alimentari: begudes, pasta, conserves, llet condensada, aiguardent..., que va tenir en l´empresa La Piara un dels millors exponents. Una sòlida i prestigiosa generació de fabricants simbolitzava la potència industrial de Manlleu: els Serra, els Roqué, els Sanglas, els Roca, els Castell, els Rusiñol... El dinamisme, i una prosperitat remarcable, es traduïen, també, en un teixit associatiu que l´any 1909 era el més ric i divers de tot el bisbat amb 23 associacions i 11 confraries. La Cooperativa Mutua de Pa i Queviures (1903) va ser-ne una de les més emblemàtiques, la qual va desplegar una molt lloable tasca a favor d´una vida més digna de les classes populars, en la direcció de la qual – i també al capdavant del cooperativisme català, val a dir-ho – van destacar Joan Codina i Josep Lladó. La construcció de l´Hospital (1913) va esdevenir una fita remarcable en l´aspecte sanitari, com ho va ser l´aprovació de les Ordenances municipals de 1918 les quals, a més de reglamentar l´urbanisme, regulaven la vida urbana en tots els aspectes. L´electricitat, que va substituir el gas introduït a l´entorn de 1860, s´implantà a la vila a partir de 1896 de la mà dels  empresaris  Josep Gorchs i Pau Roqué. A la fi, la millora de les condicions de vida dels treballadors, gràcies, en bona mesura, al moviment reivindicatiu de les associacions obreres, començava a fer-se notar a partir de la primera dècada del segle XX.


El resum històric està extret de l'article "Manlleu: 2006 – 906" de Joaquim Albareda dins del llibre Manlleu. Entorn, patrimoni i vida. (2006) Ajuntament de Manlleu, Museu Industrial del Ter i Eumo Editorial.

Data de modificació: 17/06/2016 13:59:43

Amb la col·laboració de:
  • Logo de la Diputació de Barcelona

manlleu, capital del Ter